opinió
‘Free Catalonia’
Free Catalonia from Spain. Una amiga em lliura una casset editada l’any 1992, poc abans de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona –han passat vint-i-cinc anys–. Molta gent jove ja no sap què és una casset: consta de dos carrets en miniatura pels quals passa una cinta magnètica, tot plegat protegit per una carcassa de plàstic. Va ser el principal format de difusió entre els anys setanta i noranta.
Aquesta que m’entrega fou editada pels Amics de Joan Ballester en record d’un activista (1913-1980) d’una enorme projecció en aquell temps: propagador des dels anys cinquanta de campanyes a favor de la llengua catalana, delegat de l’Obra del Diccionari Català-Valencià-Balear d’Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll, autor del manifest Per una consciència de país, jutjat i empresonat a la Model per haver publicat un mapa dels Països Catalans, editor d’assajos polítics amb el lema –ben popular llavors– “entre tots ho farem tot”, autor de moltes altres obres, i membre de l’anomenat Consell Nacional Català.
S’acostaven els Jocs, i es reuniren un ampli grup a la seu d’Audiovisuals de Sarrià per gravar un lema, un eslògan cantat, i explicar així als visitants estrangers que “Catalunya té una identitat diferenciada, i també la ferma voluntat de defensar-la”, segons s’expressa a la caràtula de la casset.
És una tonada breu, amb la veu de Celdoni Fonoll, però el més entranyable –ara que han passat vint-i-cinc anys– és la gent que es va aplegar per cantar-la: Gemma Aguilera, bibliotecària; Avel·lí Artís-Gener Tísner, escriptor; Lloll Bertran, actriu; Paco Candel, escriptor; Josep-Lluís Carod-Rovira, diputat; Enric Català, enginyer; Teresa Comas, filòloga; Sílvia Cóppulo, presentadora de televisió; Francesc Ferrer i Gironès, senador; Joan Garrobé, músic; Lluís Gavaldà, cantant del grup de rock Els Pets; Ariadna Gil, actriu; Ezequiel Guillem, músic; Joan Josep Isern, crític literari; Ramon Llumà, alcalde de Solsona; Assumpció Maresma, periodista; Maria Martínez, cantant de rock; Vicent Partal, periodista; Ermengol Passola, secretari dels Amics de Joan Ballester; Montserrat Pumarola, bibliotecària; Pilar Rahola, periodista; Isabel-Clara Simó, escriptora; Ferran Soriano, escultor; i Joan Triadú, escriptor i pedagog.
Es pretenia que fos un himne a corejar pel jovent català durant els Jocs Olímpics, i així fer patent la nostra realitat als espectadors estrangers. És una tonada repetitiva, portada a diferents tons. I no podem dir que l’aplec de tantes veus –la majoria llecs en matèria musical– donés uns resultats gaire escaients. Més voluntat que no pas altra cosa, i el desig ferm de propagar uns fets i unes circumstàncies que encara ara estem denunciant!
En fem homenatge, perquè ells –juntament amb molts d’altres– foren precursors!