LA GALERIA
Igualtat de gènere
“Només nosaltres podem decidir com volem viure i la dona que volem ser.” Amb aquesta contundència s’acabava el manifest d’aquest any per al Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones. Era al novembre, i a l’Estat espanyol ja hi havia comptabilitzades 44 dones assassinades per la violència de gènere. El masclisme és una plaga en aquesta societat inflada de testosterona, que aplaudeix –homes i dones– quan es crida “A por ellos” per venir a reprimir els catalans que reivindiquem pacíficament el dret a l’autodeterminació. Hi ha qui entén la violència de gènere com una justificació atàvica de la llei del més fort, i alguns dels arguments dels defensors dels cinc violadors coneguts com La Manada són per penalitzar els mateixos advocats. Però en un estat que ens maltracta com a catalans i com a súbdits, poca cosa podem esperar de tant de cinisme i hipocresia. Els partits contraris al procés tenen la santa barra de dir que al Parlament de Catalunya només es parlava de la independència i no de les coses que “interessen a la gent”, quan entre el govern del PP i el Tribunal Constitucional han suspès més de vint lleis de caràcter social legislades pel govern de la Generalitat. A l’asfíxia política i econòmica s’hi afegeix la social i cultural, com es veu en les arbitràries reclamacions de l’IVA que poden posar fi a algunes de les institucions culturals més solvents del país. Reclamar el dret a decidir ens està sortint molt dolorós des de tots els punts de vista. Arran d’un viatge, escric abans del 21 sense saber els resultats, ni si la probable nova victòria dels sobiranistes serà acceptada pels defensors del 155.
Però una altra manera de veure les coses és possible, i cada any ens ho demostren els impulsors de l’Agenda Llatinoamericana, “un anuari d’esperança dels pobles del món” que impulsen dos personatges tan extraordinaris com José María Vigil i Pere Casaldàliga, que mai deixen de reclamar dignitat, oportunitats socials i respecte. L’agenda del 2018 està dedicada a la igualtat de gènere. Com sempre, a partir d’un ecumenisme de suma i fent pedagogia de base, prop d’una cinquantena d’articulistes donen la seva visió del tema amb la premissa: “La igualtat de gènere és qüestió de justícia i, com a tal, és innegociable i ha de ser universal.” A casa nostra, l’incansable Jordi Planas manté viva una perspectiva llatinoamericana molt allunyada dels cenacles mediàtics espanyols.