Ella volia adoctrinar

Es frega les mans pensant que ara se li obre una finestra per adoctrinar els seus alumnes i convertir-los en nous independentistes. O ara o mai, ha pensat en més d’una ocasió. Només és qüestió de trobar el moment oportú. Ella és tutora d’un grup de tercer d’ESO en una escola concertada. Revisa l’agenda de la setmana per trobar el forat oportú per activar la màquina de creació de joves independentistes. De les 30 hores setmanals que ha de fer segons indica el seu contracte, 24 són lectives. Són les del cos a cos amb l’alumnat. Ha d’atendre 32 adolescents, sense cap suport, entre els quals se’n comptabilitzen un parell amb necessitats educatives especials, quatre més amb unes certes dificultats per a l’aprenentatge, dos amb altes capacitats i un altre que presenta una conducta disruptiva. Per cert, acaba de recordar que aquesta setmana li ha aterrat a l’aula un alumne estranger que no entén una sola paraula ni de català ni de castellà. Entre tanta dificultat ja veu que serà complicat trobar uns minuts per a l’adoctrinament. Pensa llavors en les sis hores que no passa a l’aula. Hi ha d’encabir les reunions amb les famílies, la preparació de les classes i dels projectes, la correcció dels treballs i els exàmens, l’atenció individualitzada de l’alumnat... I que cap company o companya es posi malalt perquè aleshores l’haurà de substituir. Finalment, opta per tancar l’agenda i acceptar que prou dificultats té en la feina del dia a dia per complicar-se la vida. I aleshores abandona completament la idea.