opinió
De Vic a Ascó
La proximitat de la campanya electoral ha posat al descobert les contradiccions dels principals partits i del govern espanyol, que intenten ara carregar les responsabilitats sobre els consistoris
Quan les coses van mal dades és molt fàcil carregar contra la baula més feble, els ajuntaments, que, per proximitat, són la representació més directa dels ciutadans. És el que ha succeït amb les decisions dels consistoris de Vic i Ascó, per plantejar no empadronar els immigrants no regularitzats i per presentar la candidatura per acollir el magatzem temporal centralitzat (MTC) de residus nuclears. Poden ser decisions equivocades. D'una banda, perquè la no-inclusió dels immigrants en situació no regular contribueix a ocultar la realitat i a alimentar el discurs xenòfob; encertada, doncs, la rectificació. De l'altra, perquè una decisió de tal abast, més enllà dels indubtables beneficis que pugui proporcionar al municipi, implica també els territoris veïns, i això, amb tot el respecte per l'autonomia municipal, exigia un consens més ampli que el de set (de nou) regidors d'Ascó.
El projecte de construir el MTC fou impulsat essent ministre d'Indústria José Montilla i d'acord amb la proposició no de llei presentada conjuntament a Madrid pel PSOE, CiU i el PNB (BOCG. Congrés dels Diputats, sèrie D, núm. 369 d'11 d'abril del 2006). S'indica que serà una instal·lació per albergar els residus nuclears de tot l'Estat espanyol (i els dipositats a França), que és una opció més adient que la dels magatzems temporals individualitzats (MTI), ja que «ofereix diversos avantatges des dels punts de vista de seguretat física, tecnològic i econòmic». En la tramitació es garantiren ajudes econòmiques al municipi que aculli l'MTC i es diu que la decisió sobre l'emplaçament serà concertada amb la comunitat autònoma corresponent (el març del 2008, el Parlament de Catalunya, amb l'abstenció del PSC i els vots a favor de CiU, ERC i ICV, es pronuncià en contra de l'establiment de l'MTC a Catalunya). El 23 de juny del 2006, el govern aprovava el VI Pla de Residus Radioactius que establia la construcció de l'MTC pel 2010 i d'un centre tecnològic d'alt nivell. La seva localització haurà de concitar el màxim «grau de consens polític i social».
Pel que fa a la immigració, Vic ha estat una ciutat pionera en el model de reagrupament familiar i d'integració dels immigrants sense deteriorament de la cohesió social. Ha estat un exemple a seguir. Altra qüestió són els recursos esmerçats per l'Estat i la Generalitat per fer front a un increment del 20% de la població en deu anys (a tot l'Estat, un 16%). En efecte, la població de Catalunya va passar de 6.147.610 habitants el 1998 a 7.364.078 el 2008. Un increment degut en bona part a la població estrangera, que el 2008 representava el 15% del total, procedent de la UE (25%); Àfrica i Amèrica Llatina (30%), i Àsia (11%). Els ciutadans de la UE eren gairebé 250.000, entre els quals 86.910 romanesos, 13.960 polonesos, 13.164 portuguesos i 11.103 búlgars, a més d'italians (39.620), francesos (23.078), alemanys (15.713) i britànics (14.002).
L'impacte de la immigració té a veure amb la procedència, la diversitat i la distribució dels immigrants, amb el fort creixement demogràfic dels últims anys i amb la manca de previsió per generar –o exigir– els recursos necessaris per respondre a les necessitats en sanitat, educació, transports públics, prestacions socials... d'una població amb diferències comarcals acusades respecte al fet immigratori. En general, podem establir tres tipologies diferents: comarques on la immigració representa més del 20% de la població total (Alt i Baix Empordà, Gironès, Montsià, Segarra, la Selva i la Val d'Aran); comarques que se situen entre el 12 i el 20% (Alt i Baix Camp, Alt Penedès, Alt Urgell, Alta Ribagorça, Baix Ebre, Baix Penedès, Barcelonès, Cerdanya, Garraf, Garrotxa, Noguera, Osona, Pallars Sobirà i Jussà, Pla de l'Estany, Pla d'Urgell, Ribera d'Ebre, Segrià, Solsonès, Tarragonès, Terra Alta i Urgell), i la resta, per sota el 12%. Per procedències predominen els marroquins i els romanesos, majoritaris en 26 i 13 comarques, respectivament. I la diversitat de nacionalitats oscil·la entre un mínim de 35 (Alta Ribagorça) i un màxim de 167 (Barcelonès), i se situa en 26 comarques per damunt de 70. Gestionar aquesta diversitat des dels ajuntaments amb uns recursos que la crisi ha fet encara més escassos no és gens fàcil, mentre altres instàncies de l'administració no fan tot el necessari o demanen impossibles, com ara exigir l'empadronament per tenir accés als serveis públics i alhora l'expulsió dels immigrants en situació irregular.
Ras i curt, la proximitat de la campanya electoral ha posat al descobert les contradiccions dels principals partits i del govern espanyol, que intenten ara carregar les responsabilitats sobre uns consistoris que poden decidir amb més o menys encert, però que, sens dubte, no són, ni de bon tros, els principals responsables d'unes polítiques (de residus i d'immigració) que altres han decidit precipitadament, sense previsió i amb desconeixement de les conseqüències socials i econòmiques que comporten. Per evitar malentesos, encara menys responsables són la població d'Ascó i els immigrants, que a canvi del seu treball pateixen els despropòsits de les polítiques de torn.