L’endemà

Avui és l’endemà de l’últim dia històric que ens ha tocat viure. N’hi ha hagut tants de dies i de moments històrics en aquests últims anys que jo també fa temps que em moro de ganes de deixar tants moments i tants dies i de fer història d’una vegada. Girar full per sempre, per entendre’ns, i no, tal com ens toca fer des de sempre, encallar-nos discutint amb els de sempre aquella història de sempre que ha passat de ser una unidad de destino a una constitució espanyola que ens uneix com si fos la millor silicona del mercat. Té gràcia que jo ara sigui el que els parla quan, en el moment en què els parlo, no tinc ni idea de com ens ha anat. Vostès, sí. Ha sortit bé això, no? Com tothom, el principal dubte en aquests últims dies no era saber si els partidaris de la independència guanyaríem, sinó si aquesta victòria seria per majoria absoluta. Si ha estat així, espero que continuarem parlant de la República, de la independència i del postpart del procés. Però, ja s’entendran entre ells? En cas contrari, quasi segur que es posarà l’èmfasi en la derrota dels partidaris del 155 i que es correrà a trucar a la porta d’en Xavier Domènech. Una allau de visites tindrà en Domènech a partir d’avui –o d’ahir al vespre– perquè segur que també s’hauran afanyat a trucar-li els partits del cor tan gran que hi volen fer cabre tothom –o quasi tothom, que els altres nous catalans potser no. És millor, doncs, ni que sigui perquè no hi ha res com tenir una vida tranquil·la, pensar que avui l’home pont d’en Xavier Domènech estarà desanimat però en pau. I amb ressaca, com tothom. Uns perquè hem guanyat. Els del 155 perquè han perdut. I tots, això sí, treballant, que és el mateix que sol passar des de sempre a Catalunya l’endemà d’una derrota.