El president

El dia de Nadal del 1933 va morir Francesc Macià, l ’Avi. Cada any hi ha un homenatge a la seva figura. Com Companys i Josep Irla, la història els ha fet entranyables. Majoritàriament la figura dels presidents de la Generalitat sempre ha estat envoltada d’una certa aurèola. Va ser Josep Tarradellas qui va dir: “Davant la manca de poder tinguem protocol.” Fet que va complir al peu de la lletra després que Adolfo Suárez li digué: “No puc deixar que sigueu president del govern a Catalunya perquè de president del govern ja n’hi ha un, que soc jo. Vós heu de ser més. Heu de ser l’honorable president”. Llavors s’hi adreçava com “l’honorable”. Jordi Pujol va buscar més que ningú l’aurèola del càrrec. L’aurèola, el protocol i el protagonisme de la presidència. Tothora era cridat com “el president”. Hi havia ciutadans que quan el veien s’emocionaven. Qui li ho havia de dir. Esdevenia per a molts una figura mítica. D’altres el repudiaven. I tots vibraven fotografiant-se al costat seu. En determinats moments i després del pacte amb el PP el seu cotxe a Madrid fins i tot era escortat per la Guàrdia Urbana. Pasqual Maragall va ser un president breu amb una honorable cartilla com a alcalde olímpic i net de l’il·lustre poeta Joan Maragall. José Montilla va exercir amb gran respecte la institució tot i el seu allunyament del nacionalisme català. Seva és l’advertència al govern espanyol –aleshores el PSOE– que en el cas que s’oblidessin dels ciutadans catalans, Catalunya podia caure en una gran desafecció. Fet que ha succeït. Artur Mas, després de l’herència del pujolisme, es va postular com el líder independentista amb el qual probablement no combregava, posicionant la presidència de la Generalitat novament en un espai de confiança per a una part de la població. Puigdemont també va intentar vestir la Generalitat seguint els seus antecessors i demanant més capacitat per al govern català.

Som moltes les persones que tenen respecte a la institució. Serà difícil fins i tot per a aquells de colors polítics diferents entendre que el president Puigdemont, per molt grossa que entenguin que l’hagi fet, hagi de viure a l’exili i esdevingui una pàgina complicada per a la institució.