Per un gran pacte

Després de les eleccions faria falta poder governar més enllà de les ferides ocasionades per unes votacions anòmales, estranyes, que ens han portat al punt de partida en què ens trobàvem quan es va investir in extremis Carles Puigdemont com a president de la Generalitat a començaments del 2016. Els resultats han produït una majoria parlamentària independentista però no una majoria social si tenim en compte que l’independentisme ha quedat en un 47,5%, tres dècimes per sota de les de les eleccions del 2015.

Inés Arrimadas ha guanyat les eleccions amb un programa radicalment contrari a la independència i amb una valoració sobre la llengua i la cultura catalanes força negativa. Ciutadans ha tingut més escons i més vots que qualsevol altre partit. Però ha estat una victòria insuficient perquè no permet governar al nou partit, que d’una manera meteòrica s’ha enfilat a la primera línia de la política catalana amb un missatge contrari al que ha estat històricament el catalanisme polític.

Tot sembla que ha quedat igual però per poc que es rasqui es veu que és del tot diferent. L’independentisme no té un lideratge clar ni les posicions iguals sobre com s’ha d’enfocar la nova legislatura. El missatge que envia Carles Puigdemont, la primera força de l’independentisme, és conseqüència d’una bona campanya electoral que des de Brussel·les li ha permès estar en contacte permanent amb el seu electorat. Ha canviat el nom del partit i ha ofert la imatge del president exiliat, que ha estat més eficaç i potent que la del vicepresident, Oriol Junqueras, empresonat i gairebé incomunicat amb la seva gent des de la presó d’Estremera.

El primer que caldrà veure és com s’articula el lideratge de l’independentisme al Parlament. Ben mirat, la diferència d’escons entre Puigdemont i Junqueras només és de dos escons (34-32) i si l’objectiu és comú no hi hauria d’haver cap problema. Però el que va passar diumenge és que, la bandera de la independència que ERC ha enlairat des de sempre, el partit fet per Puigdemont només la porta des de fa un parell d’anys.

S’haurà, per tant, de confirmar el lideratge de Puigdemont i la proclamació del nou president amb l’aprovació de la direcció d’ERC. Respecte a la CUP, necessària per aconseguir la investidura, posarà unes condicions que impliquen donar validesa a la República declarada en seu parlamentària el 27 d’octubre. En els pròxims dies i setmanes veurem si Puigdemont aconsegueix l’aprovació dels seus socis d’investidura i quines seran les condicions.

La principal incògnita és si la via de la unilateralitat republicana serà revisada o ajornada per formar un govern que recuperi les institucions que en aquest moment estan intervingudes per l’article 155 decretat per Mariano Rajoy. El Partit Popular ha tingut uns resultats catastròfics, els pitjors de tota la seva història, passant per la humiliació de ser l’últim partit després d’haver perdut vuit escons. La derrota de García Albiol tindrà conseqüències en el futur del PP català però, sobretot, serà un motiu de desestabilització de Rajoy, de Soraya Sáenz de Santamaría i de tot l’equip que ha gestionat la qüestió catalana.

La confrontació amb Catalunya no ha donat cap resultat. Tot ha quedat igual. L’independentisme és igual de fort i el partit del govern espanyol ha quedat reduït a la insignificança política. Els partits que invocaven una aproximació entre les dues posicions per fer les coses d’acord amb la llei i sense trencar amb l’Estat han quedat desplaçats per les posicions de Ciutadans i de l’independentisme, que no tenien ni tenen encara avui una actitud d’entesa. Miquel Iceta ha salvat els mobles guanyant un escó però Xavier Domènech ha perdut tres diputats i potser s’ha posat en relleu que hi haurà canvi de mans a l’alcaldia de Barcelona el 2019.

Els polítics catalans hauran de recosir els estrips causats per un clima de confrontació i de xoc. El país segueix empatat amb si mateix i serà difícil sortir de l’ambient de confrontació si no es troben punts de trobada, mínims si es vol, entre els extrems que no són minoritaris, sinó que formen les dues grans majories del Parlament.

El Tribunal Suprem segueix amb les seves investigacions sobre el que va passar els mesos de setembre i octubre. El jutge Llarena va ampliant el nombre d’investigats i imputats. Rajoy diu que no pot aturar l’acció de la justícia però tampoc dona cap pista per afrontar la qüestió catalana després de les eleccions de dijous. És difícil continuar amb aquesta tensió que mereix un acord polític de gran envergadura per evitar que la situació s’empitjori encara més.