Sincretisme

Si no estic equivocat, i si ho estic algun amable lector ja em corregirà, la Costa Brava s’acaba, al nord, al paratge anomenat el Racó, uns quilòmetres més amunt de Cotlliure i uns quants més avall d’Argelers. A partir del Racó, les roques que s’endinsen a mar prenen comiat i comencen grans platges poc accidentades. Quin és el límit de la Costa Brava pel sud? Uns el situen a Blanes. Uns altres, més amunt. Jo, més avall: al roquissar anomenat Roca Grossa, que sustenta el far de Calella, la Calella del Maresme. Si la Costa Brava té per condició que les roques marítimes hagin de ser pirenaiques, Roca Grossa no compleix el requisit perquè li veig l’origen al Montnegre i Hortsavinyà. Ara: la imatge que el paratge ofereix evoca en tot la Costa Brava més acreditada i fotogènica. Divendres, que necessitava airejar-me perquè no tot és ni ha de ser política, vaig portar el cotxe fins al mirador de Roca Grossa, un espai molt ben condicionat, amb aparcaments, bancs i unes baranes per impedir que la gent s’estimbi penyal avall. A aquella hora el sol es ponia per la banda de Barcelona, que es veia molt al lluny. Més a prop, Mataró, Arenys... A sota, unes onades suaus percudien en les roques i en les platgetes que les roques acullen. El sol es va fer de color vermell entre uns núvols esfilagarsats, i com que la natura imita l’art i demà és Nadal de seguida vaig pensar en l’últim quadre dels Pastorets de Mataró, el de l’apoteosi final, on hi ha un sol i uns núvols exactament iguals. Els decorats de tela i paper dels Pastorets de Mataró són molt antics. Em vaig imaginar que l’autor havia vingut a buscar inspiració a Roca Grossa, i, si no, a qualsevol lloc marítim del Maresme, una tarda d’hivern. De vegades ens pensem que el sincretisme artístic, que vol dir, per exemple, situar a la selva amazònica les escenes bíbliques o fer que al Sant Sopar se servissin pebrots escalivats, és privatiu del Perú, de Mèxic o de qualsevol país sud-americà. No cal anar tan lluny: sincretisme és també decorar els Pastorets amb un crepuscle maresmenc o situar al pessebre un caganer que porta barretina i fuma la pipa. La vegada que vaig ser a Israel, vaig fer una incursió a Betlem, a Palestina. Els negocis de souvenirs eren regentats per àrabs. Abundaven les figures de pessebre, fetes de fusta d’olivera. Cap tenia faccions a la cara, com si fossin maniquins de De Chirico. La religió musulmana restringeix la representació humana, i aquells artesans complien el precepte privant de rostre la Mare de Déu o els pastors. El “sincretisme” comença al quilòmetre zero del cristianisme. Els peruans o els africans de la Missa Luba només li van al darrere, com nosaltres amb els pastorets que mengen ous i botifarra dalt d’una muntanya que és el Pirineu o són els Ports. Bon Nadal.