So català

S’escolta arreu del món. Fa poc l’Orquestra del Liceu va actuar a la Sala dels Drets Humans, a Ginebra. Fa anys Pau Casals va dirigir a l’Assemblea General de l’ONU el seu Himne a les Nacions Unides. Van imposar-li la Medalla de la Pau per honorar el compromís del mestre amb la pau, la justícia i la llibertat. Casals ho va agrair, i va vincular aquests valors amb la catalanitat. Aquell “jo soc català” també l’escamparen ràdios i televisions d’arreu. Per acabar, Casals va interpretar El cant dels ocells, cançó d’arrel catalana que ell va universalitzar com a cant solidari de tots els pobles. En la tardor d’enguany altres sons han esdevingut signes internacionals de la nostra cultura. L’estaca de Llach ha estat cantada amb accents amics de Madrid, el País Basc, Sardenya, Còrsega, en manifestacions difoses per mitjans de diversos països. De fa anys, l’himne del Barça, amb música de Manuel Valls i una lletra digna de Josep Maria Espinàs i Jaume Picas, volta pels continents. Són cants allunyats de l’estètica del “y viva España...” o del “yo soy español, español, español...” que el 21 de desembre posaven fons als resultats electorals d’un partit. Els cants del poble ben entonats són un actiu de Catalunya al món. Catalans, com Casals, han compost himnes universals. ¿Això vol “desinfectar” el vell ministre socialista que confiscava fins a un 45% dels sous? ¿Això li queda per “descabezar” a la vicepresidenta hereva d’una dreta que el 1978 va votar en contra de la Constitució que ara reivindica?