Vuits i nous
Petita història del cine
“Els espectadors dels films de Méliès també menjaven crispetes
El cine és un producte del dia dels Innocents: ahir, que n’era la festivitat, va fer 122 anys de la primera projecció pública d’una pel·lícula. No és una xifra rodona, però sempre em ve de gust parlar de cine. Al final em passarà, i ja em comença a passar, que m’agradarà més parlar-ne que veure’n. Aquell dia del 1895 va tenir lloc la invenció del cine com a negoci: els espectadors congregats pels germans Lumière al Grand Café del Boulevard des Capucines de París van haver de satisfer entrada. Més tard un altre francès, Georges Méliès, es va auxiliar del nou invent per perfeccionar els seus trucs de màgia. S’hi volia fer ric. Els inicis del cine són d’il·lusionisme i ensurts: els espectadors de fa 122 anys es van aixecar de les cadires pensant-se que un tren els havia d’atropellar, i els de Méliès palpaven la pantalla per mirar de trobar-hi els astronautes que havien fet un ull de vellut a la Lluna. Els americans, principals beneficiaris de l’invent i de la taquilla que du associada, sempre han disputat als francesos la primacia. Atribueixen el cine a Thomas Alba Edison, l’home amb cara de Spencer Tracy que ho va inventar tot sense treure’s el dit de la butxaca de l’armilla. Edison havia patentat abans que els Lumière un aparell que oferia imatges en moviment, però la visió era individual i casolana: un espectador darrere l’altre. Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya, ho remarcava ahir a La Vanguardia: al final Edison ha tingut raó. Les sales de projecció iniciades pels Lumière es despoblen a cada dia que passa i la gent opta per consumir les pel·lícules a casa o en la solitud de l’ordinador. Només s’aguanten uns dies als cines les pel·lícules de gran espectacle i combats siderals que, de moment, la raó la donen a Méliès. Els espectadors dels productes de Méliès també menjaven crispetes i els cines que freqüentaven també semblaven la casa de la por de les fires, com els multicines d’ara. Riambau situa als anys seixanta i setanta l’esplendor del cine culte, “quan Fellini, Buñuel, Bergman i molts altres tenien estatus d’artistes, amb escriptors, pintors i arquitectes”. Aquest és el cine que evoco i del qual m’agrada parlar. Hi afegiria el dels anys quaranta i cinquanta americans. Afegiria, també Godard, als “molts altres”. Jean-Luc Godard va complir fa uns dies noranta anys. Va néixer, doncs, quan el cine en tenia només trenta i era mut. En la seva pel·lícula Els carabiners dos joves rústics entren per primer cop en un cine. Veuen a la pantalla una dona que es despulla per ficar-se en una banyera, i no se saben avenir que els altres espectadors es mantinguin impassibles a la butaca. S’aixequen, pugen on hi ha la pantalla i intenten palpar la dona i acompanyar-la en el bany. La pel·lícula és del 1963. Santa innocència.
