L’efecte Arrimadas

De la mateixa manera que l’altre dia els parlava de l’efecte Puigdemont en aquestes eleccions del 21-D, a mi em sembla que tampoc ens faríem cap favor si amaguéssim, com alguns volen que amaguem, que hi ha hagut un efecte Arrimadas. I tant, que hi ha sigut. I faríem bé que ni l’oblidéssim ni el menystinguéssim, per més que en no haver fet una llista unitària li hàgim regalat aquesta imatge victoriosa. Soc dels que pensen (i ara no s’esverin abans d’hora) que, efectivament, si la d’Arrimadas ha estat la llista més votada, es fa una mica estrany que ara no provi de fer govern. Arrimadas ho hauria de provar. S’hauria de reunir amb tothom, fer rodes de premsa amb aquell to alliçonador que té, i després, després d’unes quantes reunions i de fer-se unes quantes fotos, sortir a dir que no, que no ha estat capaç de fer govern. Però desenganyin-se: és per això que no ho fa. Perquè sap que ara podrà dir –i amb raó– durant dies i dies que ha guanyat les eleccions; i sap també que si comença a fer negociacions no se’n sortirà i la imatge que finalment quedarà d’ella és que ha estat incapaç de fer govern. Per això prefereix no embolicar-s’hi. Per això (per no desgastar-s’hi ni un pèl) i perquè sap –i vostès també n’haurien de prendre nota– que l’efecte Arrimadas ha vingut per quedar-se. El repte d’Arrimadas no és ara fer govern; és, i ella ho sap, encarar les eleccions municipals que hi ha d’aquí a disset mesos, només disset mesos. A Catalunya i, és clar, a Espanya. O no van veure la nit de les eleccions com es fregava les mans Albert Rivera, que semblava que hagués guanyat ell les eleccions? Amb un PP desaparegut a Catalunya (quanta raó que tens, Juan Arza!), Ciudadanos provarà de menjar-se tot l’espai unionista que pugui, inclòs el del PSC-PSOE (o era PSOE-PSC?). L’efecte Arrimadas, doncs, no és menor. I menys si es té en compte que aquesta és una formació nascuda desacomplexadament per anar en contra de tot allò que per a molts representa Catalunya, i que és justament aquest comportament anti (antitot, però en especial anti-immersió lingüística) el que els ha fet grans.