Crònica espanyola

Deuen recordar que em vaig passar el matí de Sant Esteve mirant per sobre un exemplar de Don Quijote de la Mancha. Al final hi vaig acabar entrant, i me l’he llegit aquests dies de dalt a baix. No ho havia fet abans, me’n confesso. Només m’havia seleccionat els capítols més coneguts i divulgats, que m’havien fet pensar que podia anar pel món sense avergonyir-me d’ignorar el llibre sencer. Martí de Riquer deia que envejava els que no havien llegit encara El Quixot perquè tenien la possibilitat de descobrir de nou en nou les sorpreses que el llibre conté, plaer que a ell, que se’l sabia de memòria, li era privat. He deixat de ser objecte de la seva enveja.

De la lectura sencera dedueixo que molts dels que citen la novel·la de Cervantes tampoc no se l’han llegida tota. Parlen dels molins de vent que l’heroi de la història pren per gegants o del ramat d’ovelles que confon amb un exèrcit... D’aquests episodis alguns conclouen, i fan bé, que el Quixot dibuixa el caràcter fantasiós i quimèric de l’home castellà, que el seu escuder Sancho n’és la contrafigura i que l’un i l’altre es complementen fins fer-se un. Aquests capítols es troben molt al principi de la primera part del llibre. La primera part no passaria d’una novel·leta si la grandiosa segona part, que la completa, la comenta i la matisa, no la fes impressionant. Havia sentit dir que molts dels personatges amb què el Quixot i Sancho es topen a la segona part han llegit la primera. Comprovar el joc literari que l’artifici comporta fa donar la raó als que diuen que El Quixot és la gran primera novel·la moderna i experimental. Però el llibre és molt més. Tant, que fins i tot és un conte còmic d’aventures, al marge de totes les interpretacions erudites que se n’han fet o se’n vulguin fer. Ho deixo aquí perquè m’avergonyeix ponderar-los un llibre tan antic, reimprès i celebrat.

No han arribat a la segona part ni els espanyols que es tenen per més recios. El Quixot és boig, i ell mateix se’n declara al llit de mort, però amb moments de lucidesa. Quan Sancho ha de governar la famosa “ínsula Barataria” li aconsella: “No cargues todo el rigor de la ley al delincuente, que no es mejor la fama del juez riguroso que la del compasivo.” O: “Cuando te sucediere juzgar algun pleito de algun tu enemigo, aparta las mientes de tu injuria, y ponlas en la verdad del caso.” O: “Más campea la misericordia que la justicia.”

Com que el llibre està impregnat d’ironia m’havia pensat que l’elogi a Barcelona –“Archivo de cortesia...” etc.– seria una broma. Ho diu de debò, tot i les burles i humiliacions de què és víctima el Quixot. Tothom en el camí del Quixot és mig ximple. Uns, violents o sense pietat; uns altres, unes ànimes de càntir. Una crònica.