‘Està passant’

No soc antiespanyola. De fet, simpatitzo amb el poble espanyol, amb una història tan terrible. És l’Estat el que em repel·leix.

La seva retòrica falsa i plúmbia, la seva apel·lació a “incitación al odio” o “delito de desobediencia”, com si fos una religió. A l’Estat espanyol va guanyar el feixisme, i encara dura; això de la plataforma del Castor és només una anècdota.

Empresonar gent innocent, que gosen opinar, un rei que diu que no és rei de tothom sinó dels qui no són independentistes... No: aquest Estat no és el meu, per més solidaritat que senti pels assassinats d’Atocha o per la defensa de Madrid contra el feixisme.

És admirable que un poble hagi sobreviscut a la Contrareforma i la Inquisició, sense haver fet ni la revolució burgesa ni la revolució industrial, amb profundes estructures feudals. Però és un gran poble i m’hi sento solidària.

El hàndicap, però, és l’humor: l’humor castellà m’és indigerible. Rectifico: m’era indigerible, perquè ara ha evolucionat d’una manera admirable.

Sovint no has de suportar acudits sobre gangosos ni mariques, sinó que, essent com és un bon termòmetre el sentit de l’humor, ha evolucionat.

Soc una espectadora sovint complaent d’un programa televisiu que es diu Ilustres ignorantes, on l’enginy és més important que l’estirabot. Sé que s’han fet molts esforços en aquesta direcció i els aplaudeixo.

Ara bé: l’humor català –compresos tots els Països Catalans– no té parangó. Darrerament faig el que sigui per no perdre’m l’Està passant de Toni Soler, Jair Domínguez i Òscar Andreu. Genial. Riure’s de l’altre (un estranger, una dona, una altra ètnia, la gent que té la mala sort de dormir al carrer) és miserable i ofensiu. Està passant és als antípodes: humor de debò, talent.

L’altre dia deia Joan Manuel Tresserras que la cultura és un concepte ampli que engloba la política i l’economia. Quanta raó que té. I l’humor és una part excelsa de la cultura. Riguem, doncs.

I riguem també amb ironia, és a dir, amb talent.