On ets, Europa?

La impressionant Oda a Espanya de Maragall acaba amb aquest vers:

“On ets, Espanya? — No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua —que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!”

La temptació de canviar els mots “Espanya” per “Europa” és alta, i, certament, enmig de tots els perills viscuts l’any 2017, l’últim que podíem esperar-nos és que Europa es desentengués dels seus fills. Hi ha avui a la societat catalana un sentiment ferit per una certa Europa que no ha sentit les càrregues policials ni els cops de porra de l’1 d’octubre, ni ha vist les reixes que han tancat els nostres polítics, ni s’ha sentit commoguda per la tristesa de l’exili. On ets, Europa, quan més t’hem necessitat?

Però la resposta avui, més que mai, no pot ser “Adeu, Europa”, sinó “Retrobem-nos, Europa!” Ciutadans d’Europa i del món, la nostra llibertat és vostra. Sigueu els nostres ulls i la nostra veu. No tenim res a oferir-vos, excepte nosaltres mateixos.

Catalunya és Europa i Europa és la casa dels catalans. No hi som tan sols geogràficament, sinó que les nostres arrels s’hi enfonsen profundament, i ens lliguen a la seva ànima de manera indestructible. Els catalans som nets de Grècia, Roma i l’imperi carolingi de Carlemany; i som fills d’Erasme, Shakespeare i Goethe; i som germans de Tolstoi, Thomas Mann i Vaclav Havel.

Pels catalans Europa és una vibració, un clam, una paraula encesa i viva. I en aquest concert de cultures i de llengües, nosaltres hi hem aportat la nostra, la llengua catalana, i també els nostres artistes, els nostres valors, el nostre treball, la nostra solidaritat i els nostres anhels. Certament, Catalunya no s’entén sense Europa, però tampoc Europa no s’entén sense els catalans.

O és possible entendre Europa sense Antoni Gaudí, sense Pau Casals o sense Salvador Dalí? La nostra llengua, parlada a més a més a València, les Illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, Andorra i el Rosselló i la Cerdanya, és a dir, per més d’11 milions de persones, no és una de les llengües europees més esteses? Els nostres escriptors i pensadors, Ramon Llull, Ausiàs March, Josep Pla, Mercè Rodoreda o Jaume Cabré, no formen part del cànon literari europeu? La nostra capital, Barcelona, una ciutat cosmopolita i d’avantguarda, no és una de les ciutats de les quals tots els europeus n’estan més orgullosos? Els nostres centres de recerca, les nostres universitats, els nostres investigadors, no treballen amb els seus col·legues europeus per a la creació de valor, talent i excel·lència arreu de tot el continent? Les nostres empreses i les mercaderies que produïm, no les exportem a Europa, que és el nostre mercat més important? No és, en definitiva, Catalunya, un dels principals motors econòmics d’Europa, la regió més pròspera del Mediterrani i un contribuent net de recursos al pressupost de la Unió?

La República Catalana no ha de canviar res. O potser sí. Més Catalunya és més Europa. Ella ha representat sempre les nostres aspiracions col·lectives a un país nou i millor. I és precisament a Europa i a tot el món, a qui oferim el millor que tenim, la causa de Catalunya, que ha estat sempre la causa de la llibertat. On ets, Europa? Retrobem-nos, lliures. L’ideal de l’esperit de ciutadania de tantes generacions d’europeus és el mateix que ha irradiat el procés democràtic, pacífic i constituent de Catalunya que ens ha portat fins aquí.

PS. Molt Bon Any, estimats lectors, i a Catalunya, vida nova.