Tribuna
On som
Estem paint una victòria parcial política en escons però no suficient en vots. Tenim però una foto completa del país, amb un bloc republicà i un de monàrquic. Els vots d’ambdós blocs són de base popular. Crec sincerament que si es poguessin deixar les banderes en un calaix i les administracions espanyola i catalana no interferissin, es podrien trobar àmbits de debat on moltes diagnosis sobre els reptes de la nostra societat i les solucions podrien ser compartides per les bases populars dels dos blocs. Només els defensors d’interessos minoritaris en un bloc i en l’altre estarien fora d’aquest consens. Com que per ara, especialment, els dirigents del bloc monàrquic no tenen cap interès a obrir diàlegs reals, ens caldrà, des de l’àmbit republicà, fer correccions estratègiques per tal que aquest empat, de fet, es resolgui en la pròrroga que anem a començar.
La part espanyolista no canviarà d’estratègia: més repressió, més intoxicació, assajos d’eliminar la llibertat d’expressió a escoles, ràdio i televisions i xarxes socials. Hi hagin hagut errors o no al bàndol republicà, hem de partir dels fets: una repressió que s’estendrà a més de mil persones de tots els perfils; un govern de la Generalitat amb les finances controlades i intervingut; un Parlament sota vigilància del TC. I això malgrat la revàlida del vot. No podem, doncs, seguir movent-nos en el marc mental on ens ha situat l’Estat tardofranquista: plany pels presos i represaliats; expectatives màgiques sobre les capacitats del nou govern i la seva recuperació integral; única forma de mobilització centrada en els vots i les manifestacions tradicionals.
Ens cal una diversificació d’accions i de protagonistes. 1. Ampliar la solidaritat amb els represaliats més enllà del moviment independentista. Les mobilitzacions pels drets humans les han de portar demòcrates i amb formes més incisives. 2. Cal ampliar l’ofensiva jurídica local i internacional per denunciar les vulneracions de drets. 3. S’ha d’accentuar la presència internacional per canals privats i parlamentaris no bloquejables per l’Estat, com ha passat amb les delegacions i Diplocat. Evitar amb murrieria el xoc frontal en els fronts que no ens aporten acumulació de vot. 4. Els partits republicans i d’esquerra i entitats com Òmnium i Súmate han de prodigar-se més en el treball en territoris sociològics de frontera. Feina de formiga. 5. Amb un Parlament i un govern bastant simbòlics per intervinguts caldrà combinar l’acció social institucional, aquesta sí que en xoc quan calgui amb l’Estat, amb la mobilització dels afectats. S’han de triar bé els camps de batalla, sortir dels despatxos i apoderar els afectats que juntament amb els polítics hauran de defensar al carrer i a les institucions propostes socials i favorables a l’economia productiva.
6. Cal donar pistes de com construir econòmicament la República, accelerant la desconnexió de Catalunya del capitalisme del BOE. I aquí és on veig campanyes capil·lars de l’ANC en allò que sigui estrictament legal. Per la desobediència civil no violenta activa econòmica, que caldrà emprar ben segur si volem que Europa escolti, caldran plataformes ad hoc dels voluntaris que s’hi apuntin a fer-la. 7. La gent del Memorial Democràtic, de la Comissió de la Dignitat que estan fent una ingent labor han d’entrar a la memòria antifranquista dels nous catalans. Les massacres franquistes a Extremadura, Andalusia o Galícia haurien d’estar en el calendari de commemoracions als barris obrers metropolitans. 8. Cal coordinar el relat. Estem una mica desconcertats i davant el ritornelo espanyolista que el procés porta problemes econòmics ens movem entre reconèixer-ho però atribuint-ho, com és cert, a l’acció de l’Estat; o bé presumir amb les dades macro que continuen essent globalment positives en el trimestre negre que hem viscut intervinguts.
El discurs espanyolista és igualment confusionari perquè d’una banda els ministres xifren les pèrdues degudes al procés mentre els diaris de la caverna han d’admetre que “a pesar del procés” els hotels de Barcelona estan plens, les inversions augmenten, o que Barcelona és la 3a ciutat d’Europa i la vuitena del món en atractivitat. Cal rearmar el relat. I per això, amb el cor encongit en un puny, i fent tot el que calgui per alliberar presos i exiliats, hi ha d’haver dirigents polítics i socials que tornin a l’atac. Que s’agafin els discursos de Nadal dels presidents autonòmics i la portada de l’ABC on es reconeixia que sense Catalunya perdien 16.000 m€ i 234.000 llocs de treball i se’n faci una publicació per bustiar tots els barris de Catalunya
Que després de la confirmació que el Mossad va informar el CNI de l’imam de Ripoll encara no s’hagi anat als jutjats, aquí i a fora per part de les víctimes, a denunciar l’Estat espanyol per corresponsable d’una matança planejada per ser més massiva, mostra que estem en un estat mental massa melancòlic, com descrivia Toni Soler en un article recent. Si us plau, que ningú vengui motos, que sortim del plany, que se’ns expliqui el camí costerut que tenim i que se’ns doni feina. És demanar massa per Reis?