Del particular al general

Si la Història no ens ajuda a entendre el que passa i només ha de servir per inflamar el patriotisme o divertir la clientela, no cal passar tantes hores a les aules: amb una mica d’imaginació, paciència i una bona ploma n’hi ha ben bé prou. Això m’ha vingut al cap després que el 2 d’octubre passat, atabalat encara pel que havia vist als carrers de Girona el dia abans, vaig anar a raure a la llibreria 22 i vaig fullejar Una historia del mundo desde 1914 (Crítica. 2017), del gran historiador català Josep Fontana, que es titula El siglo de la Revolución.

No va ser per accident que el vaig agafar. Malgrat no haver tingut més que alguna trobada ocasional amb Fontana, podria dir-se que forma part de la meva nissaga historiogràfica, a partir de la meva devoció pels seus mestres Pierre Vilar i Ferran Soldevila i per alguns textos d’ell mateix que he tingut a l’abast, com ara, entre altres, la seva introducció a l’estudi de la història, que és una assignatura amb què m’he compromès a fons i que m’ha fet fins i tot anar una mica pel món com a docent. Sigui com sigui, no vaig trigar gaire a adonar-me que es tractava d’un llibre d’una extraordinària importància. Malgrat, doncs, els 1.500 grams de les seves 800 pàgines i les limitacions d’equipatge que tenia, no em vaig estar d’emportar-me’l cap a Mèxic, disposat a llegir-lo tan bon punt esdevingués una oportunitat. Doncs bé, després de fer-ho, la idea inicial d’aquell matí al Gironès s’ha confirmat amb escreix. Tant a L’Avenç com en obres de més empenta, ja havia admirat la capacitat de Fontana de generalitzar basant-se en recerques particulars molt acurades, però en aquest darrer llibre l’historiador, ja molt ben forjat, abraça pràcticament tot aquest món que s’ha “globalitzat” –i colonitzat econòmicament també– d’una manera tan accelerada durant els darrers quaranta anys, després d’haver-se anat alliberant força durant les sis dècades anteriors.

No vull pas dir que en el segle XX tots els esdeveniments de qualsevol indret depenguin del que passa arreu, però sí que és difícil pensar que restin totalment al marge. Aquesta és potser la conclusió primera que deixa la revisió d’aquesta obra: que esdeveniments que, per “deformació patriòtica”, suposàvem que eren completament asèptics de contaminació forastera, resulta que a diversos llocs es presenten de manera similar i sovint les raons són les mateixes. Hi ha uns trets bàsics que permeteren reduir la manca d’equitat i milloraren la distribució de la riquesa, però després dels anys setanta la tendència fou contrària. En aquesta part estem...

“Déu me’n guard” d’explicar tot el llibre! Només m’atreveixo a suggerir-ne la lectura per entendre millor les coses. Així ho fa el mateix Fontana quan explica el que passa a Catalunya “fent-la petar” amb Joan Tardà a la revista Eines (28). El seu coneixement d’Europa i d’Amèrica li permet fer-nos veure per què Espanya és com és: amb tantes reminiscències feudals, dominada per una camarilla franquista que va saber passar de la dictadura a una hipotètica democràcia i que està disposada clarament a fer marxa en enrere si els seus interessos perillen.