Una nova fita

Alguns de nosaltres, quan vàrem entrar en el món laboral a finals dels vuitanta responíem a un perfil social molt acotat. Fills d'un període de creixement i una certa bonança econòmica, teníem l'esperança, i alguns privilegiats ho vàrem aconseguir, de treballar en allò que volíem o havíem estudiat. Però, no ens equivoquem, aquesta realitat, vistes com han anat les coses i com està el panorama laboral, va ser un luxe que no ens ha assegurat, ni havia de fer-ho, quasi res.

Recordo amb especial nostàlgia i il·lusió quan, després d'un periple de feines ocasionals, mal pagades, precàries i estiuenques de l'època d'estudiant, vaig signar, de manera ortodoxa, el primer contracte. Enrere quedaven les incursions per despatxos d'amics dels nostres progenitors fent de chicos para todo, les jornades de matinada dels més forts descarregant caixes de Coca-Cola, la recollida de pomes quan la temporada ho requeria o la repartició de propaganda per les platges de la costa. Aquelles feines alegals que ens servien per col·laborar a l'economia de la nostra formació o del nostre oci, es varen anar transformant en el mitjà de supervivència de futures famílies i en una responsabilitat més en el camí de fer-nos adults.

Vàrem aconseguir tenir una sensació de seguretat en pertànyer a una estructura que vetllava per la nostra estabilitat econòmica. Era una sensació agradable, però falsa. Absolutament falsa. I no perquè no hi hagi empreses, institucions i administracions que consolidin el nostre futur laboral; sinó perquè aquest futur és efímer si no es construeix diàriament. Per més que ens convertim en treballadors impecables, emprenedors intel·ligents, o submisos i obedients empleats, el futur laboral està subjecte a qüestions que no sempre podem controlar. Però també és cert que la disposició, l'empenta i la voluntat de superació ens protegeixen davant l'autocompassió, el desànim i la fragilitat de tot plegat.

I, enmig d'aquesta eventualitat per la recerca de negoci i la seguretat laboral, bancs, caixes i administració central ens han anat bombardejant amb la necessitat i oportunitat d'acollir-nos a plans de pensions, d'estalvi, fons d'inversió, lletres dels tresor i altres mandangues que, per més que m'hi faig, no acabo d'entendre. I, la veritat, ara que ja tenia controlat el tema del calendari dels anys de cotització i les quotes a pagar, ens hi han afegit una nova fita: els 67.

Ja ho vaig escriure en un dels primers Estoig: tal i com diu una de les autores dels meus còmics de capçalera, Maitena: estic superada.