Jubilació revolucionària

Vaig néixer l'any 1959. Vaig viure la infantesa en dictadura, l'adolescència en transició, i ara que sóc adult, visc en democràcia –tot i que penso que tenim temes pendents de l'adolescència–. Quan era un xitxarel·lo, anava al parque Municipal de Mataró per veure espectacles del Primer de Maig –llavors San José Obrero–, perquè em regalaven les entrades a la seu del sindicat vertical, al costat de casa, i coneixia les noies del ballet que hi actuava. Quatre dies més tard, difunta la dictadura, vaig entrar en l'eufòria de la transformació del país. Era el moment de la descoberta, de tot i en tots els sentits. Políticament, a casa no érem de dretes ni d'esquerres, tot i que l'avi patern escorava cap a conservador, i l'avi matern, que mai no vaig conèixer, era d'esquerres fins al moll de l'os. Amb aquests antecedents ideològics, és natural que no tingués gaire clar on havia de militar, i encara no ho sé. Però, com que era molt jove, i tenia unes ganes boges de participar en aquella aventura, vaig fer com molts del meu entorn: entrar en un partit passat d'esquerres, el PTE –on jo no podia votar ni pagar quota perquè era fill de menestrals–, deixar-me barba, fer veure que sabia tocar la guitarra, cantar cançons revolucionàries, enganxar cartells i anar a les manifestacions. I, com tots els meus amics, professava una gran admiració pel Che Guevara. Tenia un pòster seu i una casset amb la cançó Hasta siempre, comandante, de Carlos Puebla. Vaig néixer el 59, el mateix any que Fidel i el Che feien triomfar la revolució cubana. Totes les revolucions tenen el seu endemà, i amb ell, el desencant. Vaig néixer el 59, i seré dels primers a jubilar-me dos anys més tard que els meus predecessors. Com que el treball dignifica l'home, el PSOE vol honorar un parell d'anys més els obrers que diu representar a la seva sigla. Visca la revolució!