Monopoli de la violència

La resolució judicial per mantenir a la presó el vicepresident Oriol Junqueras té més de tècnica literària que jurídica. Quan els fets i la realitat no serveixen per expressar allò que volem dir al món, recorrem a la ficció. Que un escriptor fantasiegi amb el que un personatge concret anava a fer si mai li ho haguessin deixat fer, que li endevini motivacions internes diferents de les mostrades, o que li atribueixi la violència aliena en una translació de culpabilitats digna de Hamlet, és segurament el que toca. Però que ho faci un dels organismes de l’aparell que té el monopoli de la violència a l’Estat espanyol és senzillament terrorífic.

El filòsof Max Weber és qui a principis del segle XX es va inventar el concepte de monopoli de la violència, per definir la manera en què una comunitat determinada es posa d’acord per exercir de manera exclusiva la violència al seu territori, per tal de garantir que una única autoritat eviti el caos i les agressions entre els individus. Això vindria a ser un estat modern, segons Weber, que imaginava que perquè aquest monopoli de la violència fos legítim, l’estat l’havia d’exercir de forma benèvola i en cap cas contrària als ciutadans.

Des del mes de setembre fins avui hem hagut de suportar molta violència a Catalunya. Alguns han sofert cops de porra, d’altres citacions i amenaces judicials, i, en els pitjors casos, privació de llibertat i exili. I la violència s’ha continuat exercint només des d’una sola banda, no pas des de la catalana, que justament va deixar la declaració de la República sense efectes pràctics per la renúncia explícita i militant a exercir-la, ni tan sols com a defensa. Hi ha qui diu que un 48% de la societat catalana no pot imposar un estat propi (és a dir, un organisme que entre d’altres coses exerciria aquest monopoli de la violència al territori) al conjunt de la població. Però, en canvi, hem de suportar mentrestant com jutges, fiscals, policies i militars la mantenen, a nivell físic o d’amenaça, amb tan sols el suport del 40% de la població. O ni això: em pregunto jo quants votants del PSC, o fins i tot de Cs i del PP, aplaudeixen els cops de porra, els empresonaments amb arguments de ficció i aquest exercici arbitrari del monopoli de la violència contra els seus conveïns, en defensa d’un model de l’Estat que una majoria de catalans fa temps que no volen.