Tribuna
Al camp de batalla
Escriu el meu amic, el catedràtic de dret de la Universitat Complutense Gaspar Ariño, en la introducció del seu nou llibre, Catalunya avui: la ruptura dels ponts: “Catalunya fa cinc anys que està convertida en un camp de batalla.” I es pregunta “I ara, com sortim d’aquí?” Una qüestió definitiva, perquè el mal col·lateral està consumat: la divisió dels catalans, la minoria dels partidaris de l’independentisme (segons els resultats del 21-D) com reconeix el mateix Artur Mas: 47,5% a favor de la independència, 52,5% en contra. Un conflicte servit per a tota una generació, gràcies a la irresponsabilitat dels governants d’una riba de l’Ebre i de l’altra.
No sé si el lector percep la magnitud de les conseqüències: una perspectiva crítica de l’economia catalana, un procés incipient d’emigració des de Catalunya, que comença amb el capital en fugida (trasllat de seus socials, desubicació d’empreses i inversions, reducció de l’oferta de treball, etc.), tal com ja perceben i reconeixen els banquers suïssos. Però hi ha més: la pèrdua d’oportunitats comportarà probablement la diàspora de talents, avui més necessaris que mai, a l’hora d’afrontar el repte dels nous temps i de la quarta Revolució Industrial. Em pregunto, forçosament, per qui ha dissenyat aquest procés marcadament emocional i escassament raonat des de la perspectiva de l’anàlisi marxista: era aquest el moment més idoni per plantejar la independència? Enmig d’una crisi econòmica i social tan brutal, es podia somiar en la fugida territorial davant la suposada debilitat de l’Estat espanyol, com Artur Mas va arribar a fantasiejar?
Les contradiccions del procediment són demolidores perquè una ment lúcida pogués contemplar un escenari “lògic” i realista de la pulsió independentista. El comportament atrabiliari d’una dreta nacionalista, que no va reparar en la paradoxa de trobar els suports en els seus enemics socials històrics (la CUP) coincideix amb una burgesia clarament decadent, i apòstata de les seves responsabilitats de lideratge en una societat industrial forjada per ells en successives generacions precedents des del segle XVIII i la protoindustrialització. Qui podia pensar en una correspondència al projecte secessionista d’uns burgesos i petitburgesos que han venut en molts casos el seu patrimoni per invertir-lo en fons d’inversió internacionals a la recerca d’una simple renda? No em fa mal el substantiu apostasia. On van anar a parar els gens dels seus avis?
Confesso la meva decepció davant semblant burgesia, o succedani d’ella. Haurien de considerar que les seves posicions tenen arrels socials; són els treballadors els que han secundat les seves iniciatives, i, sovint, a partir de salaris minvats. On va anar a parar el sentiment de la justícia social? Jo participo de la idea de Joan Pau II que la propietat i la riquesa comporten una “hipoteca social” (Centessimus Annus) de la qual no haurien mai de divorciar-se. Quina mesquina virtut la dels que només procuren per la seva butxaca, o les seves egoistes conveniències! Com no he d’estar decebut davant aquestes conductes tan irresponsables? Més encara quan des de Ginebra, Londres o Irlanda, des de Columbia University o des de les prebendes acadèmiques nord-americanes pretenen dictar lliçons de patriotisme nacionalista. Ja el coneixem: “qui no vulgui pols, que no vagi a l’era”, com resa la nostra cultura camperola/pagesa.
Seguint en el meu raonament, em pregunto si han reparat en les seves conseqüències estamentals i socials: seran demà respectats, aquests burgesos? Mereixeran l’aquiescència per recuperar el govern de la societat catalana? Mai vam tenir una crisi semblant de lideratges (igual que Espanya). Mai els millors talents s’han allunyat tant de la política com ara. Mai la mangancia i el lladronici abundaren tant entre la classe política i la classe dirigent. Caldrà deduir que aquest és ja un dany endèmic estructural d’un sistema que s’endinsa en la crisi irremeiablement, i que la nostra democràcia està afectada per un càncer que amenaça metàstasi. La solució en els radicalismes? Els populismes, a la manera d’Ada Colau o Pablo Iglesias, hi posaran remei? Els anys trenta del segle passat poden resultar un paradigma profètic, amb l’afegit que els mètodes de control de la societat són avui més poderosos que abans.
El comunisme va somiar a imposar la societat política sobre la societat civil, i ho va aconseguir fins a la seva irreversible implosió el 1989. Però, de la mateixa manera, nazis i feixistes van imposar (il·legítimament) el seu diktat polític sobre la societat civil: i gairebé destrueixen Europa amb les desventures de la II Guerra Mundial. Algú està en condicions d’acreditar una garantia que aquesta hegemonia de la societat política té efectes diferents? L’equació és molt clara: a més societat civil, menys riscos de turbulències; a menys societat civil, més riscos de diktat radical, no importa que siguin nacionalistes o populistes. Però la qüestió serà descobrir on és el projecte de les elits de la societat civil si el seu únic propòsit és salvar els capitals i ignorar les conseqüències de la seva hipoteca social. Com a cristià em nego a acceptar-ho. Que no es queixin aquestes elits si són escombrades demà per un reactiu populisme polític.