Panorama pessimista

Afrontem un 2018 molt dur i difícil, amb un panorama enormement pessimista i desolador. De fet, les conseqüències de l’aplicació salvatge de l’article 155 de la CE les pagarem de manera contundent enguany. A més, en la qüestió social, la gran majoria dels qui han votat una opció dretana, assimilacionista i fanàtica (però amb molt bona imatge mediàtica/artificial) encara pagaran més car una regressió repressiva –social, econòmica, democràtica i humana– que ens pot situar clarament en un escenari polític de franquisme tardà de fa més de quaranta anys. La percepció política catalana de l’actualitat quotidiana és d’un retrocés en tots els àmbits. La qüestió nacional es troba totalment bloquejada. El colonialisme i l’imperialisme espanyol ho tenen tot controlat, mitjançant una democràcia autoritària que ha provocat la mort definitiva de la separació de poders. El pacifisme catalanista/independentista es troba totalment esmaperdut; fins i tot ja estem copsant els primers indicis de la síndrome d’Estocolm col·lectiva. És molt important tenir present –i s’ha comprovat empíricament– que l’Estat espanyol és neofranquista i molt mentider en el sentit que ha incomplert el principi que es deia, es manifestava, en els anys de terrorisme al País Basc, segons el qual en absència de violència es podia defensar qualsevol idea política. Això s’ha comprovat, amb dolor i angoixa, que era/és completament fals. A més, considero que en un futur proper aquesta violència antiga –d’arrel castellanista– es pot incrementar amb la màxima impunitat. També s’ha comprovat que la superestructura de l’Estat espanyol és completament racista i supremacista: encara té incrustada al seu cervell la mentalitat del día de la raza. Per altra banda, en la qüestió social, la gent del carrer encara va més perduda. El PP i Ciutadans formen un binomi ultrajacobí i ultraconservador inexpugnable, teledirigit des de l’aristocràcia castellana de mentalitat dels segles XVII i XVIII. A més, aquest binomi reaccionari podríem dir que és l’opció governant més corrupta i, alhora, més dretana i antisocial de tot Europa. En síntesi, ens trobem en un gran atzucac del qual no es veu cap sortida. Veurem en els propers dies què succeeix amb la investidura del president Puigdemont, però també podria ser que en els propers mesos s’hagués de convocar unes noves eleccions (poc lliures) que fessin possible un govern unionista, assimilacionista i neofalangista a Catalunya.