Opinió

Caiguda lliure

El ròssec dels llibres

“Una generació va aprendre a llegir, a llegir bé, gràcies a Joan Ferraté

Hi ha una promoció de filòlegs de la Universitat de Girona que va sortir de la facultat podrida de literatura. No de teories i cànons: de literatura. La majoria van descobrir la poesia de Josep Carner en aquell moment, i la de Carles Riba, i la de Kavafis, i la d’un tal Gabriel Ferrater que parlava d’amants en una cambra de tardor amb la persiana no del tot tancada (“trenta-set horitzons rectes i prims”) i que va fer tant d’efecte en aquella generació jove que llavors, també, començava a enamorar-se pressentint els acabaments. A través del professor Salvador Oliva, van conèixer sobretot un llibre que no podran oblidar per anys que passin: Dinámica de la poesía, de Joan Ferraté, germà del poeta que es menjava una cama i sobre el qual Oliva, com recordava amb precisió Xavier Pla, un d’aquells antics alumnes i avui director del Departament de Filologia, va advertir-los que feia una obra “exigent i difícil”, però indispensable per comprendre els mecanismes profunds de la literatura. Hi ha almenys una promoció de filòlegs que van aprendre a llegir, a llegir bé, gràcies a aquell llibre de Ferraté, i als seus pròlegs a les edicions d’Auques i ventalls o La primavera al poblet –on van descobrir el trop fabulós de la “fal·làcia patètica”–, i a la seva traducció de Kavafis, i a la seva revisió d’Ausiàs March, i al seu rigor de lector obsessiu que s’emmiralla en els llibres perquè tem i alhora adora la vida. Divendres passat, molts d’aquells vells estudiants van tornar a la Facultat de Lletres per assistir a l’acte de cessió de la biblioteca i el fons documental de Ferraté a la Universitat de Girona. Davant la vitrina on s’exposaven els títols principals de la seva obra, un company va assenyalar la voluminosa edició de Les poesies d’Ausiàs March i, molt baixet, va confessar-me que era el primer llibre que havia robat. Me’l vaig mirar perplexa: el primer implicava una successió de delictes que no li hauria mai suposat, i després, abaixant la vista cap a les cobertes grises d’aquell tom de cinc-centes pàgines, vaig admirar-lo per l’audàcia d’haver furtat una joia tan grossa fins i tot sota els jerseiots que gastàvem de joves. Robar pels llibres és una altra classe de gana, però l’ensenyança que rebíem en aquella època, tota, estava encaminada a saciar-la, com fos. Oliva en va dir, també divendres, “el camí recte del saber”, i va afegir una altra cosa, un comentari anecdòtic, que em va arribar a l’ànima. Devia ser el 1990 que va coincidir amb Ferraté a Cadaqués per impartir-hi un seminari de poesia. “Poques vegades hem rigut tant com aquella setmana”, va murmurar quasi com per a si mateix. Aquest és el poder torturant de la literatura que una generació afortunada va aprendre dels seus mestres: no és la vida, però hi porta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.