Viatjant des de casa

Avui, a la bústia, t'hi han deixat el prospecte d'una agència de viatges: tot sobre Creuers 2010, es titula. I bé, tant si pertanys al gremi dels viatgers infatigables com al dels fatigables, tens clar que mai no n'exerciràs apuntant-te a un creuer. Tot i amb això, la mandra de fer res millor, i una punta de curiositat, et duen a dar-hi un cop d'ull.

Caram, quantes costes!: Serena, Luminosa, Deliziosa, Concordia, Pacífica, Fortuna... Si en Ferran Agulló aixequés el cap, quedaria sorprès de veure com ha proliferat el seu invent d'adjectivar de «brava» un bocí de la catalana.

Però aviat el sorprès és el lector d'avui –tu– davant la mena de llengua en què és escrit el tal prospecte. Deixem ara de banda errates que diuen prou de la potineria general del país (tot consignant-ne però només una de genial –freudiana?– amb ressons pedrolians: «amplis espais púbics»!) I anem per l'idioma, el català, en principi, per bé que aquest ho sigui sols de manera aproximativa. Poc hi fan les relatives defectuoses, els «propis» impropis, els «mateixos» i no la deguda pronominalització amb en, els «per a que» erronis. Sí, poc hi fan al costat del castellanisme groller: tenir que, botar (en el sentit d'avarar), bodega (per celler), o del castellanisme insidiós: treball per comptes de feina, menjar en lloc de dinar. La cirereta és l'avís que, tot i ser l'anglès l'idioma de bord, l'assistència hi és en espanyol, raó per la qual «no has de renunciar a la teva llengua» (!). Blasmar tot això no és una rebequeria de filòleg desvagat. És un breu viatge a través de la societat catalana. Cada cop més imperceptiblement fagocitada per l'espanyola. I havent d'agrair –com és el cas del prospecte al·ludit– que hi hagi almenys qui se serveixi encara, en un camp tan sensible com el de la publicitat, de la llengua que els catalans diuen tenir per pròpia, tot i com se'ls en refot d'aquesta seva maltractada llengua i de l'ús aberrant –per volenterós que sigui– que sovint se'n fa.