On érem, on som

El 23 d’agost del 1987, el periodista Àngel Ayats va publicar a Punt Diari un reportatge titulat La difícil supervivència del pop-rock gironí, en el qual feia una anàlisi tan detallada com devastadora: “El pop-rock, sempre parlant del que estrictament es porta a terme a les comarques gironines, està malalt, sagna per tots costats i no té pas gaires esperances de sobreviure”, amb un públic sempre més interessat per les propostes foranes que pels grups locals i uns ajuntaments poc predisposats a apostar pel rock en les seves programacions, sense estudis de gravació ni discogràfiques, pràcticament sense locals on poder tocar... I a pesar de tot, hi havia grups: a l’article apareixien, “per ordre alfabètic”, Contraseña, Copacabana –“Amb la confirmació que han deixat d’existir”, puntualitzava Ayats–, Es un Placer, Faristol, Kettama, Locura de Amor, Máximo Volumen –abans coneguts com els punks Exterminio–, Metropol, els pioners i ja aturats en aquell moment Rock’n’Roll Dam –s’havien reunit feia poc per fer uns quants concerts i per això els citava–, Sangtraït, Sopa de Cabra; els grups Suburbi 69 i Swing Sec, que pocs mesos més tard van donar pas a Sui Generis, i per completar el llistat, Trifàsic.

Aquest panorama resistent i semidesèrtic va canviar en un parell d’anys. Primer va ser la publicació del primer disc de Sangtraït, Els senyors de les pedres, a final del 1988: el desembre vinent farà 30 anys d’aquell debut tel·lúric. I per Sant Jordi del 1989 va sortir el primer disc de Sopa de Cabra. A partir d’aquí va néixer el fenomen del rock català: els grups es van multiplicar i omplien les programacions de les festes majors, i es va començar a aixecar una certa infraestructura de negoci, que més o menys permetia a un grup gironí gravar i editar els seus discos i gestionar les seves gires gairebé sense anar més enllà del Tordera... sempre que una multinacional no li fes una oferta millor, en aquella època de vaques grasses en què tot semblava possible. Al final, com passa sempre, només han quedat els més professionals.

Tres dècades després de l’article d’Ayats hem tornat una mica allà mateix: hi ha molts grups, formats per músics que, en general, tenen molta més formació que aquells voluntariosos grups dels vuitanta, però també continuen tenint pocs llocs per tocar i encara menys opcions de guanyar-se la vida fent música. Poden gravar-se el disc a casa, autoeditar-lo o penjar-lo directament a la selva d’internet. Sempre “existeix un nombre determinat de persones disposades a resistir fins al final”. Ho va escriure Ayats. El 1987.