Paciència?

No fa gaire en un programa en anglès a El Punt Avui Televisió el director d’una ONG ghanesa va explicar com el fundador del seu país, Kwame Nkrumah, va ser engarjolat durant tres anys pels colonitzadors britànics per haver organitzat una vaga general a favor de la independència. Els britànics creien que així Nkrumah no podria influir en els resultats de les eleccions imposades per ells mateixos, el mes de febrer de 1951. Però tot utilitzant notes escrites en paper higiènic que va passar als companys de partit que el visitaven, Nkrumah va aconseguir fer sentir la seva veu durant la campanya i el seu partit va guanyar amb una majoria absoluta. De seguida, els britànics el van alliberar perquè pogués formar un govern. (6 anys després, gràcies als esforços de Nkrumah, Ghana es va convertir en un estat independent.) Els britànics no eren coneguts, precisament, per ser benignes amb els seus súbdits africans, però avui en dia queda prou clar que amb Ghana es van comportar més democràticament als anys cinquanta del segle XX que Espanya amb Catalunya al principi del tercer mil·lenni. Ben vista, la política de Madrid envers els càrrecs electes a la presó i a l’exili –després d’unes eleccions imposades de Madrid estant– no és sinó una combinació de bullying i bullshit tan autoritària com forçada, que fa que el règim espanyol s’assembli cada cop menys als dels seus veïns europeus. A menys que, en el concepte d’Europa, hi incloguem la Rússia de Putin.