Els límits

Hi ha els tuits, hi ha els retuits i hi ha sobretot els m’agrada. També hi ha les respostes i els enviament en privat. Però aquestes sofisticacions són només per als que encara creuen que parlar i opinar serveix per a alguna cosa. Per als altres el que serveix és ser-hi. I saben que si no ets al Twitter no ets res. El problema és que si hi ets –i ser-hi vol dir ser actiu–, hi ha el perill que acabis no fent res. No fent res més, vull dir. Deu ser per això que la gent important té un negre que escriu per ells. Dels negres ara en diuen community manager. Però ja ens entenem. Ser negre és complicat. Depèn molt del blanc per qui es treballi. Si s’ho és d’algú com Rajoy, tot és tan previsible que cada divendres al vespre el negre pot escriure tots els tuits del cap de setmana, programar-los perquè es vagin penjant i desconnectar fins dilluns. Si ho és d’algú que vol ser enginyós costa més. És també per això que hi ha, diguem-ne, intel·lectuals públics a qui no queda cap altra opció que dedicar part del seu temps preciós a barrinar què posen al Twitter. Per això i també perquè tenen molt més ego que diners. Mireu quin problema. No poden, naturalment, posar la primera idea que els ve al cap: han de ser més aguts que una pedra cantelluda. Enginy, sobretot, enginy. I vigilant sempre de no atacar els que els paguen. És per això també que descarreguen tot el seu enginy sobre els més febles, pensen que així seran immortals. Ho seran? Ai! Les biblioteques són plenes de llibres de gent que també es pensava que quedaria. I al Twitter, per no quedar no hi queda ni la pols. Vist, doncs, què ens passarà a tots, seria més digne que es posessin al costat d’aquells que tenen els tribunals i tot l’Estat en contra. Però, ai, després qui els pagaria?