Contra el català

La mal anomenada vaga contra la llei del cinema, del passat 1 de febrer, va representar una protesta, per raons ideològiques, contra el procés de normalització lingüística de casa nostra. No hi ha dubte que el cinema, a l'any 2010, a Catalunya, no va bé. L'extraordinari avenç de les noves tecnologies aplicat a l'oci individual ha fet un mal terrible a la clàssica indústria cinematogràfica. Ara bé, els plats trencats no els ha de pagar la llengua pròpia de Catalunya: una llengua, d'altra banda, clarament minoritzada en l'univers de la gran pantalla.

Justament, la llei del cinema intenta equilibrar la situació. Actualment un 97% de les pel·lícules estan doblades en castellà i només un 3% ho està en català. Això no és lògic. En aquesta situació, l'obligació de tot govern responsable és intervenir per tal de fer de contrapès a la balança. És precisament el que pretén la tan vilipendiada llei: fer passar de l'anormal 97% versus el 3%, a favor del castellà, a un proporcionat 50%-50%. Queda clar que aquells que fan tants escarafalls a la justícia lingüística ens volen dir que, en el fons, més enllà del cinema, el que intenten és anihilar el català en el seu propi territori. Cal no oblidar que la llei en qüestió ambiciona posar al dia un sector que encara rep les funestes conseqüències de la censura franquista, és a dir, d'una estratègia anorreadora de repressió cultural i lingüística, representades en aquella infausta ordre feixista del 23 d'abril del 1941, que en el seu abominable article 8 deia el següent: «Queda prohibida la proyección cinematográfica en otro idioma que no sea el español.»

Ara i aquí, al 2010, a l'Unió Europea, no existeix cap cas comparable al del català, en què una llengua oficial de nou milions d'espectadors potencials no sigui la llengua del doblatge o dels subtítols de l'oferta majoritària de pel·lícules al cinema.