«Minima non curat praetor»

Diumenge passat, al meu poble va nevar més del doble del que va nevar a Camprodon. A TV3 sortí tot un reportatge sobre la nevada de Camprodon i, del meu poble, ni una foto. El pretor no s'ocupa de petiteses, ja ho deien els llatins fa segles. No m'escandalitzo pas, i ara, perquè ja fa anys vaig aprendre que en aquest món tot és relatiu, tot depèn de qui ho fa o d'on passa la cosa. La meva feina, a més, contribuí molt en aquest aprenentatge.

Perquè, ficat dins el món de l'(alta) hostaleria, jo sabia que els senyors no s'emborratxen mai, sinó que s'indisposen. Que els grans senyors i senyores no mengen, sinó que prenen. No tenen fulanes, els grans senyors, sinó amigues. Tot o quasi tot depenia del subjecte normalment actiu, del seu estatus social o de la seva suposada categoria, de la seva segura riquesa o de la seva pretesa importància.

Hem de ser tolerants els uns amb els altres, i els altres amb els uns –que sento dir pertot arreu–. Sí senyors, hem de ser tolerants i podem enraonar o discutir tant com vulguem de tolerància. Però el fet és que la societat sempre ha de tirar una ratlla per un lloc o altre entre allò que és lícit i allò que és de boig o criminal, malgrat el risc de confondre savis amb llunàtics i redemptors amb blasfems

Que tot és relatiu (el papa Benet XVI no llegirà pas aquest paper), ho pot experimentar tothom que barrini una mica. Ho vaig veure del tot clar el dia que vaig saber que hi havia un missioner catòlic que explicava, als indígenes de les illes Marqueses, el martiri de santa Joana d'Arc. Quan els deia que va ser cremada i les cendres llançades al vent, els indígenes no podien entendre que pogués haver-hi alguna persona que es prengués la molèstia de rostir-ne una altra si no era per menjar-se-la.