El discurs de Torrent

El 27 d’octubre passat, el Parlament va declarar la independència de Catalunya tot recollint el mandat d’un 1-O igual d’històric. En les hores següents, però, el govern en ple va renunciar a fer res per implementar-la, i al cap d’uns dies ho va justificar dient que davant l’extrema agressivitat mostrada per l’Estat havia decidit no abocar ningú a una confrontació que segurament, llavors sí, hauria desembocat en una violència a què en cap cas recorrerà. Una explicació que potser va decebre molts dels que l’1-O s’havien partit la cara davant dels col·legis, però que tampoc va servir perquè la judicatura, amb l’ajut dels fantasiosos relats de piolins i fiscals, s’estalviés de perseguir tot l’executiu pels delictes de rebel·lió i sedició. Avui uns ho paguen amb la presó, altres amb l’exili i uns altres –també exintegrants de la mesa– amb una llibertat del tot condicionada.

El 27-O, en tot cas, legítimament el govern va renunciar a la via unilateral per assolir l’objectiu declarat. I l’únic partit que la va seguir defensant explícitament el 21-D (entre altres coses, perquè que ho haguessin fet JxCat i ERC no hauria resultat creïble) va ser la CUP, amb el resultat conegut. Ara ja tenim un altre Parlament igual d’independentista, i el nou president, Roger Torrent, l’acusen d’haver estat tebi en un discurs aplaudit pels comuns i no pels cupaires, que va defugir el to èpic i va evitar fer proclames buides i parlar d’unilateralitat per mirar d’obrir una etapa si més no diferent. I doncs, no és això el que el govern va decidir fer el 27-O, i els catalans van avalar el 21-D?

ERC en campanya va defensar canviar de tàctica, sense canviar de fita, per mirar d’eixamplar la majoria, i això és el que Torrent va esbossar. Això sí: ho va fer unilateralment dins de l’independentisme, sense haver quedat en res abans. L’error, si de cas, és no haver consensuat encara un full de ruta amb JxCat i la CUP sobre com fer efectiva la república. I aquí s’accepten més propostes, però no val tornar a jugar amb el wishful thinking, perquè l’amenaça de violència d’Estat no ha desaparegut. Ans al contrari: les ganes de revenja creixen a cada declaració de Rajoy i Rivera, i a cada escrit de la fiscalia.