Novament dictadura

De nou, expressions com incitació a l’odi, rebel·lió o sedició, són les que utilitzen els poders de l’estat per acusar-nos als que pensem diferent i no combreguem amb la castellana visió de “la unidad de España”. Un concepte que perdura en el seu llenguatge i ADN, des del temps, ja llunyà, d’aquell tronat imperialisme del qual, per cert, la història ha demostrat que emprant només la força i la imposició no aconseguí conservar –ni tan sols sentimentalment– cap dels territoris colonitzats i sotmesos. Uns poders que menyspreen la democràcia, perquè els enorgulleix l’autoritarisme, la humiliació i sotmetre els opositors, amb els quals es neguen a negociar acords, car el seu orgull hispànic els impedeix fer-ho; Rajoy n’és tot un exemple.

Amb la convicció de tenir totes les estructures de l’estat dòcils i sota control, aplicaren per acord del Senat l’article 155, vulnerant, però, l’article 152 de la CE, amb una violència i amb una fòbia descomunals contra les institucions catalanes, destituint i empresonat els seus polítics, amb la qual cosa evidenciaven la inexistència de separació de poders, car la justícia la instrumentalitzen per satisfer els seus mesquins interessos. Ara, n’estan satisfets i treuen pit, però als ulls de tot el món, el cop d’estat de Rajoy i el govern del PP contra Catalunya ha fracassat, com també el seu intent d’emmudir els catalans que reivindiquem el dret a l’autodeterminació, un dret fonamental que, mal els pesi, està per sobre de qualsevol Constitució i a què tard o d’hora hauran de fer-hi front políticament, ja que els catalans hem deixat de ser mesells i no ens espanta (com ho hem demostrat) cap dels seus mètodes repressius.

Per evitar que votéssim (que no ho aconseguiren, car va haver-hi urnes, vam votar i guanyar), el corrupte govern del PP s’ha gastat, segons el ministre Zoido, 87 milions d’euros, que amb les mentides que ha dit ben segur deuen ser força més. Uns diners que, com en el rescat de Bankia o de la fallida plataforma Castor, Montoro els imputarà a tots els ciutadans (siguin constitucionalistes o no!). Rajoy i Felip V pretenien derrotar novament els catalans promovent unes eleccions il·legals, convençuts que amb tota la força del nefast 155 i dels aparells repressius de l’estat (jutges, fiscals, exèrcit, policies i mitjans afins) aconseguirien derrotar l’independentisme. El resultat el sap tothom! Fracàs estrepitós, i si fossin demòcrates ja hauria dimitit el primer i abdicat el segon.

Però com que cap d’ells dimiteix per més estrepitosa que sigui la seva gestió, sinó tot al contrari, és per això que, com a mals perdedors, se’ls ha incrementat la fòbia i l’instint venjatiu. Quin altre argument es pot esgrimir per justificar mantenir empresonats Oriol Junqueras, Quim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez?