El Taller, aquest submarí

Hi ha realitats culturals que llueixen molt, perquè gaudeixen d’un peculiar prestigi social o patrimonial, que va associat a l’obligació pública de garantir-los estabilitat econòmica. És un prestigi de vegades justificat, però de vegades pura bromera heretada, sempre fruit de la sanció d’un cert establishment nostrat, afectat sovint d’una certa presbícia. En canvi, hi ha altres realitats culturals que, tot i gaudir d’una meritòria consistència, d’una obra continuada amb importants rèdits col·lectius i, a voltes, d’un reconeixement que depassa els nostres topants, resten en la penombra, submergides sota l’horitzó visual dels esdeveniments, condemnades a fer vida submarina, com si, per emergir, els manqués algun segell, algun aristocràtic marxamo...

Succeeix endèmicament amb les grans institucions de l’educació artística (l’educació continua sense cotitzar en el mercat dels prestigis). N’és un cas paradigmàtic el Taller de Músics, amb l’agreujant que es tracta d’un immens iceberg que comptabilitza, a més de la seva docència de sempre, quatre especialitats d’estudis superiors d’Espai Europeu –Interpretació de jazz i música moderna, Interpretació de flamenc, Composició, Pedagogia musical–, una activa plataforma de programació musical, un prolífic segell de producció discogràfica, un eficient trampolí de promoció de joves valors, un exitós Jazz Club, una excel·lent Jazz Orquestra, etcètera, constituint tot plegat un clúster potentíssim i un dinàmic pont d’interacció global... I, és clar, com correspon a la seva condició submarina i a la consegüent invisibilitat, el Taller viu amb l’ai al cor, passant la maroma econòmica i sense les consistents falques estabilitzadores que es donen per descomptades en les “prestigioses” realitats culturals de superfície.

El proppassat 13 de desembre, el Taller de Músics emergia de les profunditats i impactava en la nit barcelonina, amb l’estrena del magnífic Rèquiem a Enrique Morente, de Joan Díaz, en companyia d’Arcángel, de Kiki Morente, de Chicuelo i de les joves promeses del Taller. Va ser a la Sala Barts del Paral·lel, plena fins a la bandera, magnetitzada. Era el mateix dia que, feia set anys (el 2010), Morente havia mort, aquell any en què havia tingut lloc la seva darrera actuació a Barcelona, també al Paral·lel, aquest cop a El Molino.

L’influx de Morente ha bategat sempre en el cor del Taller: la profunditat de les seves arrels flamenques i alhora el seu esperit lliure i eclèctic, en una constant exploració de nous registres poètics i musicals, de noves experiències de fusió. Com també hi ha bategat la mirada estilística ampla i la llibertat expressiva del jazz, el blues, el pop, el rock, la música llatina…, amb la redescoberta de tota mena de musicalitats sense cotilles ni ortopèdies. Tot al servei d’una docència musical alternativa, oposada a l’encarcarament dels vells conservatoris, fent de l’aprenentatge un camp d’experimentació, de descoberta, de pràctica artística des dels primers passos de l’alumne.

El Taller de Músics es feia realitat el 1979, com a conseqüència de l’ímpetu irreductible del seu fundador i director, Lluís Cabrera, un agitador social i cultural de Nou Barris, impulsor de la Penya Flamenca Enrique Morente, editor del famós Libro rojo del cole, un dels capdavanters de la transformació de la planta asfàltica de Nou Barris en l’Ateneu Popular, corcó inevitable davant de segons quins discursos culturals i contra el paternalisme i el clientelisme de l’administració amb les entitats de cultura immigrada.... No són pocs ni menors els noms que s’associen al dilatat trajecte del Taller: Enrique Morente, Tete Montoliu, Mayte Martín, Miguel Poveda, Francesc Borrull, Sílvia Pérez Cruz, Tomatito, Marina Rossell, Ginesa Ortega, Peret, Duquenque, Habichuela, Pau Riba, Manolo Sanlúcar, Pastora, Marc Parrot…

A la batuta del Rèquiem a Enrique Morente, al Paral·lel, hi apareixia Joan Albert Amargós, un dels nostres més reconeguts compositors, nexe creatiu entre la música clàssica, el jazz i el flamenc, amb resultats inoblidables en les seves col·laboracions amb Joan Manuel Serrat, Enrique Morente, Camarón de la Isla... Era la plasmació d’una recent i feliç notícia: la incorporació del mestre al capdavant de la dimensió artística del Taller de Músics. La punta de l’iceberg del Taller va emergir aquella nit màgica al Paral·lel. A l’alba, s’havia submergit de nou. Però sabem que hi és, amb tota la seva envergadura i excel·lència, amb tota la seva fecunditat i persistència. Per més que hagi nascut i pervisqui promogut per un insurgent de Nou Barris. Per més que hagi tingut el mal gust d’establir-se al Barri Xino i a Sant Andreu. Per més que el nostre establishment melic no acabi de tenir-lo prou present en les seves oracions i li trobi a faltar ves a saber quin arnat i pretensiós marxamo.