Un país en tres etapes. I ara què? (I)

De la resistència al redreçament (1939-1975). És el temps que va del franquisme fins a la Transició. Davant la derrota de la Guerra Civil, l’ocupació i l’intent d’eliminació de la identitat catalana, calia activar la resistència (supervivència) i el redreçament del país. Davant una societat dividida, calia impulsar la regeneració civil. Davant una societat desmoralitzada calia provocar una reacció espiritual. Davant l’intent de genocidi cultural del franquisme calia vertebrar una nova renaixença cultural. La idea de fer país volia dir que en aquell moment i circumstàncies l’únic camí possible era reconstruir el país i aglutinar un sol poble. Les bases del catalanisme contemporani i dels seus valors les podem trobar aquí.

Del redreçament a la reconstrucció nacional (1975-2006). És el temps que va de l’inici de la transició fins a la reforma i aprovació del nou estatut. L’objectiu principal ara és la recuperació de les institucions democràtiques i d’autogovern, l’enfortiment de la consciència nacional, la tasca diària de reconstrucció nacional en tots els fronts (econòmic, científic, empresarial, social), el desenvolupament d’un model de societat avançada del benestar i el manteniment i la millora de les competències assignades en els diversos àmbits. Allarguem aquest període fins al 2006 (any de l’aprovació de la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya), però hi ha símptomes evidents de crisi i bloqueig d’aquesta etapa molt abans. Per la banda recentralitzadora espanyola, aquests símptomes es comencen a manifestar primer després de l’intent de cop d’estat del 23-F (1981) amb la Loapa (1982) i sobretot a finals dels noranta, amb l’aparició del Foro Babel (1996), contrari a l’hegemonia de la llengua catalana, la creació de la Fundació aznarista FAES (2002), que representà una fortíssima onada uniformitzadora, o la creació del nou partit Ciutadans (2006), contrari al nacionalisme català. Per la banda que reclamava l’aprofundiment en l’autogovern català, cal recordar la Declaració de Barcelona signada per BNG + PNB + CiU (1998) o el Pacte del Tinell signat pel primer Tripartit (2003), on es reivindiquen conceptes com els de sobirania, sobirania compartida, federalisme (simètric o asimètric), estat plurinacional i autodeterminació. La forta emergència d’ambdues lògiques, la recentralitzadora i la sobiranista, era la millor prova que s’havia arribat a la manca d’un projecte compartit de vida en comú a Espanya. El consens territorial, sempre fràgil, saltava per l’aire.

De la reconstrucció nacional a la reclamació de la independència (2006-2017). L’ofensiva del PP (política, constitucional i mediàtica) contra el nou estatut iniciada el 2006 (manifestada de manera clara en la sentència del TC de l’any 2010) i la seva nova política de recentralització i laminació de competències, contribuiran a activar entre una part de la ciutadania catalana una profunda desafecció envers l’Estat espanyol, generant una autèntica crisi de confiança. Tot just després emergirà el moviment a favor del dret a decidir, les mobilitzacions ciutadanes, les consultes populars, la reclamació d’un nou pacte fiscal, la proposta de creació d’estructures d’estat, la defensa de l’exercici del dret a l’autodeterminació i, finalment, la proposta d’un referèndum i de creació d’un estat propi. La negativa a qualsevol negociació, l’absència de propostes de l’Estat espanyol (inclosa la monarquia), fins i tot la manca de reconeixement del problema plantejat a Catalunya, convertien les terceres vies o els camins del mig en intransitables. I si la disjuntiva final era esdevenir residuals o independents, escollir entre resignació o ruptura, prop de la meitat dels catalans van optar per la independència i la ruptura.

El capítol següent (encara no sabem si final) d’aquesta tercera etapa és conegut. Hi ha hagut repressió policial, empresonaments polítics, exili, inhabilitacions, embargaments, multiplicació de causes obertes contra representants polítics i líders cívics. També hi ha hagut la intervenció de les institucions democràtiques catalanes, la destitució del govern i la dissolució del Parlament. I justament per tot això, el 21-D el país va quedar electoralment polaritzat en dos blocs. I, malgrat tot això, les forces independentistes van obtenir majoria d’escons al Parlament.

La pregunta que tothom es planteja és “I ara què?”. Una resposta pot ser tàctica i conjuntural (suggerir què cal fer de manera immediata). Una altra pot ser dibuixar escenaris que permetin imaginar la concreció dels esdeveniments en el futur i que, per contrast, ajudin, llavors, a decidir millor l’opció preferible. És aquesta segona via la que intentarem presentar en el nostre proper article.