‘Homo Deus’

La vida humana és tan incerta que els venedors de futur sempre es fan escoltar. El present viu atemorit o esperançat en virtut dels profetes que apareixen a cada cantonada. A vegades apareixen estimulants “historiadors del futur” com és el cas de l’israelià Noah Harari i el seu best-seller Homo Deus. En aquest cas, l’interès prové de l’avaluació dels fenòmens del present d’un món en estat de canvi vertiginós que no podem atrapar. No es tracta de “predir” el futur sinó d’explorar els potencials del present. L’autor ens situa a l’albada del que anomena el “tecnohumanisme” i d’una nova religió, la religió de les dades, una colossal acumulació de dades que subministrem entre tots els components de l’espècie de forma voluntària i que generen uns algoritmes que ultrapassen de lluny la intel·ligència humana en molts dels seus aspectes. La tortuga governamental o legislativa no pot atrapar la llebre tecnològica, diu Harari. Els pobres polítics no poden generar “visions de futur” perquè ningú pot imaginar-se realment on serem d’aquí a vint anys. Les noves possibilitats tecnològiques tindran, indefectiblement, efectes transformadors sobre la nostra pròpia consciència, sobre què som i quina és la nostra posició en el món. Els valors del vell humanisme costen de mantenir. Pensem en la pràctica d’escriure un diari personal. En la cultura juvenil d’avui, ¿qui vol dedicar temps a una intimitat quan tothom va boig per “penjar” les experiències personals i col·leccionar likes? Les dades flueixen i es comparteixen a escala global. Per insinuar la seva devoció pels mascles jovenets, Oscar Wilde deia que li agradaven els homes amb un futur i les dones amb un passat. L’autor de Dorian Gray només entreveia el futur com l’implacable envelliment del cos. Ara, els historiadors del futur ja festegen, sense embuts, amb la idea d’humans immortals. Sembla que l’entremaliat Oscar Wilde deia coses pròpies d’un Homo sapiens del XIX, una ment antiquada davant l’Homo Deus que ens espera abans no acabi el XXI.