Coses que passen

La política en un àmbit estatal s’ha convertit, en la major part dels països, en quelcom desconcertant. És el mateix si hi ha una legislació pensada, debatuda als parlaments, aprovada democràticament i establerta per a la convivència del poble. En tots els aspectes de la quotidianitat de les persones, de les distintes etapes de la vida, dels aspectes comunitaris i... es podrien emplenar folis i més folis solament amb les lleis establertes destinades a les persones: associacions, línia social i política, conducta, lideratge, etc. Tot i així, s’ha arribat a situacions d’incomprensió geogràfica –en el fons classista– inimaginables, però pal·liables en bona part. La humanitat hauria d’haver arribat a una merescuda pau.

Agafo el fil. És el mateix si hi ha una legislació que respongui a les garanties de seguretat i justícia dels humans que si no n’hi ha. En entrar en conflicte països o ètnies, les lleis no tenen valor i, prescindint de tot, s’ataquen i agredeixen, es destrossen i ha arribat un moment en què passa el pitjor que podia passar: la indiferència per a tot allò que no és propi o molt proper, i l’egoisme disfressat d’autoprotecció. Però el cas és que no són tan sols els incultes o la massa els que transgredeixen les lleis. La massa obeeix i crida, però obeeix. Són els polítics governants, molts d’ells autors de les lleis que marginen, els que donen definicions i aplicacions injustes, per no dir deshonestes. En el món dels procediments judicials, que havia de ser intocable i tan sols excepcionalment interpretable, cada subjecte del sistema fa una interpretació pròpia i un dictamen a mida. L’habilitat de fiscals i advocats, d’acord amb el prescrit per les lleis, sovint és la mateixa que la d’un sermó de rector del poble. Així, en les relacions amb Catalunya qualsevol decisió del govern s’assembla a la llei com un ou a una castanya.

Pocs són els epítets del diccionari que no rebem els catalans. Rebels, colpistes, violents, renegats... i encara més que ens apliquen injustament, sols per fer valer la democràcia. Ens plouen greuges –o quelcom més gruixut!– per tot arreu. El jove monarca, que hauria de ser imparcial, en un fòrum internacional a Davos ens ha acusat d’“Intentar minar las reglas básicas de nuestro sistema democrático” (?!). A l’Europa que s’està posant al dia de la persecució que estem patint, els degué fer riure l’acudit. Algú proper hauria de dir-li que en assumptes d’estat no imiti el seu progenitor, aquell que repartia bajanades talment com un padrí ric confits en un bateig. Que llegeixi El Punt Avui, que ben sol lluita a contra vent. O que escolti Torrent, que, a més de joventut, cultura i estudis polítics, aporta honestedat, decisió, oportunitat i valentia. Si llegeix aquest paràgraf dirà: “Sí!, pero él no tiene barco!”