Prop del riu, feren història

La crònica de les colònies industrials catalanes és una història que té un inici i un final, escrita en un interessant període de quasi un segle i mig, entre meitats del segle XIX fins les darreries del XX, formant part essencial de la revolució industrial al país. Talment, un model nascut a la Gran Bretanya, als inicis del segle XVIII, quan les explotacions mineres de carbó i les bales de cotó en brut, procedent dels dominis a ultramar, afavoreixen la creació de zones industrials prop de les fonts d'energia, al mateix temps que creen nuclis humans vinculats al treball i dependents de les empreses; un conjunt que també comporta l'aparició dels necessaris serveis complementaris i que configura un esquema de vida diferent, amb certes seguretats però, també, amb clara dependència de l'empresari, tot en un microcosmos ordenat pel treball i les relacions tancades en ell mateix, on l'ordre jeràrquic imposava la llei.

El model de les colònies industrials britàniques aviat s'estén per Bèlgica, Suïssa i Itàlia, i més tard arriba a Catalunya, punta de llança peninsular en el procés d'industrialització, on les primeres fàbriques cotoneres, mancades o allunyades de l'extracció de carbó, decideixen traslladar els centres de producció a les voreres dels grans rius, a la recerca de l'energia hidràulica. Iniciades pels industrials cotoners, i també seguides per empresaris miners, paperers i cimenters, es creen els nous conjunts productius, on la fàbrica és el centre a l'entorn del qual es dibuixa una petita població, tancada en ella mateixa, formada pels treballadors que, a la vegada, hi troben els serveis necessaris: habitatge, botiga, metge, església, escola, guarderia, centre d'esbarjo... Un total que vinculava les famílies al treball a la fàbrica i on sempre quedava clar l'orde de dependència, quan l'església, els habitatges dels directius i la torre de l'amo establien les diferències. L'amo, normalment membre de l'alta burgesia barcelonina i amb vida a la capital, intentava conservar la imatge paternalista i passava petits períodes al xalet de la colònia, acompanyat de la família, sobretot a l'estiu.

Establerta la relació de dependència, s'ha de reconèixer que la vida a les colònies industrials, a la segona meitat del XIX, fou un avenç en la situació dels treballadors, que tenien assegurat l'habitatge i els serveis bàsics –fins i tot les guarderies, que eren un progrés social per a l'època–, a més de conquerir notables espais d'oci, com les zones enjardinades, els ateneus, els centres culturals, les sales d'espectacles o els camps d'esports. Normalment, l'empresari –«l'amo»– tenia especial cura de mantenir la qualitat del lleure de la colònia, com a mirall d'altres projectes extraempresarials, quan això l'ajudava a vendre una imatge que afavoria les seves pretensions socials i/o polítiques en l'àmbit del país. És veritat, també, que les famílies de la colònia pagaven l'estabilitat al preu de la submissió, assegurant la tranquil·litat social, la suavitat reivindicativa i el lliurament al treball, sense límits de dies ni hores.

Les conques fluvials catalanes es poblaren de colònies de potencialitat diversa, fins comptabilitzar-ne quasi un centenar, amb el Ter i el Llobregat com a grans generadors hidràulics. Els rius donaren vida i mogueren l'economia del país, mentre tres generacions d'industrials catalans dirigien aquesta etapa de progrés financer. La crisi dels anys setanta, del segle XX, tancà el florent període i inicià la caiguda i tancament de fàbriques. Les grans nissagues familiars que feren possibles les colònies industrials abandonaren, tot i que moltes d'elles segueixen formant part de la societat catalana, si bé la seva activitat professional no té gaire res a veure amb allò que els situà en el mapa de l'alta burgesia del país.

D'aquells amos que escrigueren la crònica de la revolució industrial, no tots l'abandonaren de la mateixa manera: n'hi hagué que hi feren molts diners i molts d'altres hi deixaren tota la fortuna; alguns arrambaren amb tot el que pogueren i altres hi reinvertiren fins al darrer moment; hi hagué grans inversors a favor de la indústria i hi hagué qui aprofità els primers dubtes per vendre l'empresa o per reconvertir-la en negoci immobiliari. Novament es demostrà que la gestió familiar d'una empresa no és garantia de res i que l'individualisme no té projecció de futur, tot i que també hi ha gestions familiars exemplars.

Total, quasi 150 anys d'una experiència interessant. Ara, de tot allò en queda el testimoni d'unes instal·lacions que formen part de la història. I el Museu d'Història de Catalunya presenta, fins a finals de març, una excel·lent exposició del que significaren les colònies tèxtils catalanes; una manera de conèixer la nostra realitat immediata i avaluar el perquè de tot plegat.