Ignomínia

En aquests moments no existeixen adjectius en la llengua catalana (tampoc en la precisa llengua de Shakespeare ni en la barroca llengua de Molière) per definir la situació enrevessada, martiritzadora, injusta i aclaparadora que pateix la gran majoria del poble de Catalunya de carn i ossos. Sense cap mena de dubte, vivim temps molt durs i punyents a “ca nostra”; i la gent no n’és prou conscient. En l’actualitat es barreja la qüestió nacional catalana (de sempre) amb la qüestió social punxant. Però, des del meu particular punt de vista, considero que la “covardia”, i totes les seves derivades –del polítics i del poble català (jo també m’hi incloc)–, ha provocat que el sentiment d’impotència i frustració vagi en augment. I tot plegat ens aboqui a un escenari de pessimisme molt proper a la síndrome d’Estocolm. Lògicament, el responsable de tot plegat és la ignomínia ideològica i dictatorial del govern espanyol, el qual prefereix carregar-se la democràcia abans de negociar una unitat de l’Estat molt artificial i imposada per la raó de la força.

No hi ha cap dubte que, tot matisant racionalment, la covardia és quelcom molt humà i molt comprensible, en l’àmbit polític. Jo sempre havia dit, d’ençà de fa molts anys, que ens havíem de blindar molt més. Havíem d’arribar al 55% dels vots malgrat ser molt difícil i tot sabent que els nostres enemics feien “trampes”. Actualment ens trobem en una situació molt crítica, malgrat que cada dia podem rebre molts missatges per les xarxes socials tot dient que d’aquí a sis mesos tenim la independència garantida. Tot això és completament fals (ja voldria que fos veritat). En aquests moments cal dir les coses pel seu nom. Els presos polítics i exiliats (tot i que l’unionisme polític i mediàtic continua fent servir l’expressió maldestra de “polítics presos”) són presos de guerra, és a dir, ostatges d’un imperi antidemocràtic; fet que ha provocat que tot estigui bloquejat. El més greu de tot és que aquest procés d’impunitat destructiva contra el poble de Catalunya es pugui realitzar amb el “vistiplau” d’una UE i, sobretot, d’una Comissió Europea que, més que mai, representen una “falsa Europa unida” dels mercaders i d’uns imperis jacobins, molt decadents; que no tenen cap mena d’escrúpols –i es passen la democràcia en majúscules per “l’arc de triomf”, tal com van portar a terme l’any 1936–, per permetre al govern i al partit més corrupte d’Europa de seguir anihilant els drets democràtics, civils i lingüístics del poble de Catalunya.