Hi ha avarícia bona?

Continuant el cicle sobre els pecats capitals que mensualment em du a CETRES, ahir tocava parlar de l’avarícia, la suïcida tendència a acumular que redueix l’avar a evitar qualsevol consum, posposant fins la mort el moment d’emprar allò acumulat amb més o menys fortuna. Existeix, així vista, fórmula positiva d’avarícia?

En ocasions hem sentit dir que la crisi econòmica que ha patit bona part del món en el darrer decenni és la resultant d’un pecat d’avarícia col·lectiu. Quan mossèn Fèlix Sardà i Salvany va publicar l’any 1884 el seu El liberalisme és pecat, a l’argumentació trenta-unena inclou entre les raons que van fer gran el liberalisme la cobdícia dels que s’apropiaren del bens arrabassats a l’església per la desamortització. La crítica agermana el liberalisme amb el capitalisme, com dos corrents de pensament que reivindiquen la llibertat individual i la iniciativa privada. Amb una tesi que sense dubte podria compartir un cupaire del segle XXI, haurem de coincidir en la crítica d’un sistema que, amb una culpable manca de vigilància, ha permès consumidors, empreses, corporacions i classe política pensar que mai no deixaria de créixer la bombolla en la qual ens havíem instal·lat frívolament.

Potser avarícia i cobdícia no són el mateix, però en tot cas cal no confondre-la amb altres actituds properes: el garrepa, que gasta en si mateix, però mai en els altres; l’aprofitat, que gasta el dels altres, però potser poc del que té. Fórmules on el subjecte s’estima tant com poc el seu proïsme, mentre l’avar és sempre el primer damnificat de si mateix. La cobdícia així fora més d’aquells que d’aquest, perquè mai no és dit que l’avar desitgi el que no és seu, senzillament voldria eternament disponible allò que té, fruint-se sols, i de manera obscura, d’un gaudi que mai ha d’arribar. Almenys, per a ell.

Els pecats, però, no comencen de sobte, hi arribem per un pendent que a l’inici pot ser del tot imperceptible. Acumulem coses que de vegades ni tan sols arribem a utilitzar, guardant-les “per a una altra ocasió”; acumulació efecte d’un consum al qual ens aboca el mateix sistema, de manera que fins i tot els sindicats es complauen en l’augment del salari mínim, perquè entenen que això “dinamitzarà l’economia”. Gastar, que vol dir comprar tot allò que es produeix, gastar perquè se’ns diu que el diner que no es mou és diner que no genera, mentre d’altra banda ens adverteixen que el sistema de pensions és fràgil i que haurem de fer-ne a banda un altre fons on acumular diners. I així comença tot, i en l’extrem s’acaben generant imperis immensos en mans de pocs, suposadament en nom de la llibertat. Formes d’avarícia o tendències frontereres, que volen acumular coses que compren voluntats, i això ja és poder. Perquè al darrere de tota acumulació hi ha la peregrina idea, el principal pecat, de pensar que podem comprar seguretat, que som realment els capitans, no del nostre destí, ans de les nostres vides, confonent allò de què podem disposar: la vida, la mort, la salut, qüestions que no depenen de nosaltres, però acumular recursos ens ho fa pensar. I això pot valer també per a qui acumula càrrecs o no és capaç de renunciar-hi.

Front l’avarícia es planta la generositat, que no és ser pròdig (una conducta, per cert, que ens pot dur a la incapacitació com no ho farà mai l’avarícia) ans donar en la bona mesura. Ho pot ser l’herència? De vegades no ho és. I una subvenció? Al meu parer, quasi en cap cas. La doctrina dels beneficis, que tan bé va plantejar Sèneca, consisteix a saber donar, per tal que sigui possible en el que ho rep saber agrair. De fet aquesta hauria de ser la bona intel·lecció del principi de solidaritat que vertebra el nostre sistema fiscal i l’articulació de l’estat de les autonomies. I en efecte, un exemple ben proper el tenim en el nostre sistema general de finançament, aquest del qual escapen, potser sàviament, Navarra i el País Basc. Si el que dona ho fa a desgrat, el que rep és incapaç de reconèixer-ho, però qui rep està obligat a donar raó del destí atorgat a allò rebut, quan el donar s’ha convertit en deure.

Existeix, doncs, així, una bona avarícia? Pot semblar un oxímoron, però en alguns casos el tan terrible concepte pot generar bondat, un cop desaparegut l’avar i tot i que no sigui essencialment per voluntat seva; per exemple d’una fortuna acumulada sense més hereu que l’Estat pot derivar-se la decisió d’aquest per donar un bon destí a l’acumulat. Sigui com sigui, tothom té clar que la caritat ben entesa comença per casa seva, i si allà pot començar l’avarícia, també hi pot començar la saviesa. D’aquesta manera tal vegada en racons del món com ara Espanya fora més fàcil fer conviure el que no són més que els cercles concèntrics d’una mateixa identitat.