Les lliçons de la fatiga

La fatiga és una sensació, però també una emoció. És una expressió de la vulnerabilitat humana. Cada ésser humà té el seu llindar de resistència i la seva tolerància a l’esforç; però la fatiga és un fenomen universal. Tots ens fatiguem en un moment donat i sentim la necessitat d’aturar-nos, de reposar, de beure aigua, d’alimentar-nos i continuar la ruta.

Hi ha la fatiga del cos. Irromp després d’un intens i extens exercici. El cos crida, reclama descans, però molt sovint no se l’escolta i se’l sotmet a una disciplina d’esclau. A la fi, el cos es fatiga i pesa com una llosa, perd la seva agilitat i dinamisme i cerca desesperadament un lloc on raure.

La fatiga corporal és una lliçó que, ben digerida, es converteix en un aprenentatge de futur. Quan s’ha viscut intensament, es pren nota i queda fixada en la memòria. El millor antídot a aquest tipus de fatiga és alimentar bé el cos, perquè tingui la suficient energia per desenvolupar l’exercici que se li proposa; seqüenciar l’esforç amb parèntesis de descans, perquè recuperi l’alè i trobi la mesura justa i, posteriorment, oferir-li un bon descans per garantir la seva plena recuperació.

La fatiga corporal és conseqüència d’un excés, un senyal que revela haver transgredit una frontera. Ben digerida, es converteix en un element clau per a l’autoconeixement. Per assaig i per error, un va coneixent el seu propi cos i les possibilitats i limitacions que hi ha en ell, de tal manera que si està atent als senyals que emet, comprèn quin tipus d’exercicis és capaç de tolerar i quins estan per sobre dels seus límits.

Amb tot, el cos, degudament entrenat i disciplinadament educat, és capaç de superar els seus límits naturals i de transgredir les fronteres del seu propi rendiment, però com tota realitat humana és fràgil i, per consegüent, cal estimar-lo, tenir-ne cura i aprendre dels episodis passats.

Hi ha la fatiga mental. També és conseqüència de l’excés, de la desmesura. Quan se sotmet la ment a una permanent concentració, a una activitat laboral intensa i extensa que requereix molta atenció i precisió, irromp la fatiga mental i, com a conseqüència d’ella, la possibilitat de l’error és molt més gran. La fatiga mental és una espècie de col·lapse, de saturació, de tal manera que la ment ja no processa més, esdevé incapaç de distingir, ordenar, separar i analitzar, i la conseqüència final és l’error.

Molt sovint és conseqüència d’una autoexigència tan elevada que no calcula els límits; altres cops és fruit d’una pressió laboral tan intensa que converteix el treballador en un esclau de la seva activitat. El millor antídot a la fatiga mental és practicar el lleure mental; deixar esbargir la ment, que es dispersi, que papallonegi d’un objecte a l’altre, d’una manera diletant sense cap altre fi que la lliure divagació. Obrir parèntesis de distensió mental és el millor mode per recuperar l’energia mental, la capacitat de concentració i d’anàlisi.

Hi ha, encara, una darrera forma de fatiga: la fatiga vital, que es tradueix en una espècie de desgana, de cansament existencial. Condueix a la paràlisi, a la quietud, a no fer res, a no dir res, perquè tot es percep inútil i estèril.

La fatiga de viure es produeix quan no hi ha il·lusió, ni horitzó pel qual lluitar. També irromp quan les utopies s’esfondren, els arguments s’acaben i es sucumbeix al desencís. És la mandra existencial, una mena d’accídia. Com a conseqüència, la vida esdevé un cercle mecànic i monòton, una cursa d’obstacles, una pila de necessitats que s’han de resoldre, una maledicció que es repeteix fins a la nàusea, quasi una fatalitat.

El millor antídot enfront de la fatiga vital és recuperar l’anhel de viure, i aquest anhel només reneix quan un és capaç de reinventar-se i de trobar un sentit pel qual valgui la pena lluitar, esforçar-se, viure i morir.