Punts de sutura

Entre tuits, proclames solemnes, salsa televisiva i altres fenòmens que es mouen entre el blanc hooligan i el negre apocalíptic s’està començant a perdre la perspectiva del matís. En el cas d’aquesta investidura en mode pausa, també. I entre el blanc i el negre no només hi ha el gris, sinó que hi trobem també tota la paleta de colors. Anem a pams: Roger Torrent no va suspendre la investidura, la va ajornar. El president del Parlament, a més, manté que l’únic candidat a investir és Carles Puigdemont. Seria motiu de replantejament del momentum que qualsevol d’aquestes dues coses no fos així. O que com a mínim –i aquí ve la clau de volta– que es fes sense el pacte entre formacions independentistes. També el 10 d’octubre Carles Puigdemont va decidir ajornar la proclamació de la República i també es va autoimposar deu dies per fer-ho. I no hi va haver aquest daltabaix. El motiu: aleshores Puigdemont representava un acord per fer-ho així agradés més o menys. La intervenció quirúrgica que li convé, doncs, a l’independentisme és un retorn al consens, aquell mecanisme en què –després de la discussió de torn– es trobava una sortida aplaudida per les bases. I era aplaudida perquè era consensuada. Només cal recordar que, pel 9-N, es va beneir una doble pregunta amb carpat i tirabuixó. O que el candidat del 27-S a la presidència de la Generalitat fos el 3 per la demarcació de Barcelona. O que en substitució seva es posés el 4 de Girona. Sortides imaginatives davant la pressió d’un estat que ha donat el procés per acabat en cada entrebanc elevat a públic. La solució, per tant, toca que torni a ser inèdita. I per tant desconec quina serà. El que sí que sé és que si surten tots els líders dient que és la menys dolenta serà la que acabaran avalant els 2 milions de votants, el bé més preuat que a hores d’ara té el moviment.