Readaptar-se

Un dels inconvenients que té viure és que de tant en tant toca readaptar-se. No és el mateix sortir a la nit quan es tenen 20 anys que fer-ho, posem-hi, quan s’ha arribat als 50. Als 20 anys, se surt de marxa o de festa. Als 50, se surt a sopar. Als 70... Bé, deixem-ho. També en els bars els humans sentim de tant en tant la necessitat de readaptar-nos. És així com passem del biberó al cacaolat, del cacalolat al cafè, del cafè al descafeïnat i, després, si és que encara hi som, arribem a aquella eclosió de les infusions, preludi de la decisió radicalment vegana que es verbalitza amb un “A mi no em porti res”. I si he escrit “humans” ha estat per deixar els animals en pau, que qui no es cregui que a ells també els toca readaptar-se que vingui a casa qualsevol vespre a veure com en Parrac, el meu gos, puja les escales ara que està a punt d’arribar als 14 anys. I si no volen venir, no passa res. Poden redaptar-se i veure-ho igualment perquè una meva filla va filmar-ho fa uns dies i ho ha penjat a la xarxa. En aquesta vida, doncs, toca readaptar-se a tothom, tal com hem vist també que ha fet el president Torrent aquesta setmana. He escrit “tothom”? Ben bé tothom no perquè en el punt més remot de la Gàl·lia, tan allunyat que de fet no es diu ni Gàl·lia, hi ha un lloc on hi viu tot de gent que sempre resisteix. Tenen una constitució i un tribunal constitucional, un rei amb el mateix nom que un altre rei que hi va haver fa 300 anys, molts dels seus presidents neixen sempre al mateix lloc, no en diuen Gàl·lia, sinó Galícia. La gent d’aquest indret aturat en el temps diu sempre el mateix, resisteix més que ningú, no es readapta mai, no vol canviar. Gens. Ni que els matin. Perquè, de fet, per ser francs, tampoc no es moren.