Vuits i nous
Gaziel i l’esguerro
“Surten els articles que va publicar a Madrid entre 1925 i 1930
El Gaziel que m’agrada és el de la postguerra, el que, retirat per força del periodisme que abans havia exercit en castellà, recobra el català matern i ofereix llibres tan importants, tan saborosos de llegir, com els memorialístics Tots els camins duen a Roma, Sant Feliu de la Costa Brava i Història de La Vanguardia o els reportatges continguts a Castella endins. L’Agustí Calvet de Sant Feliu de la Costa Brava, com s’havia d’expressar amb naturalitat, sinó en català? La paradoxa tràgica és molt pròpia de Gaziel: s’hi va expressar quan el català estava prohibit per Franco, i no durant la República, quan era habitual en el periodisme però no a La Vanguardia, que va dirigir. Gaziel admira el castellà de la Generación del 98 i, anant més enrere, el dels místics o el del Quixot. Ell no hi arriba. S’hi entrebanca, no hi troba el “geni” que hi va saber trobar, per exemple, el seu admirat Azorín, “llevantí” de Monòver. Fa uns anys, Jordi Amat va recollir en un llibre articles juvenils de Gaziel, en castellà. Em van convidar a presentar-lo, amb Enric Juliana. Vaig fer aquestes observacions i em va semblar que no van agradar gaire a l’analista i director adjunt de La Vanguardia. Potser no era el moment de fer-les.
Però Gaziel, en català o castellà, sempre s’ha de llegir. Ara, Narcís Garolera ha aplegat en el llibre ¿Seré yo español? els articles que va publicar al diari de Madrid El Sol entre 1925 i 1930, època sensible. En el pròleg, Francesc-Marc Álvaro situa Gaziel al lloc que li correspon dintre del periodisme català i mundial del moment. Molt bé. Es veu que l’editorial no es decidia a publicar el llibre. No hi veia sortida comercial. N’hi ha vist quan el “procés” ocupa l’interès general. Gaziel intenta fer entendre als lectors de Madrid la situació de Catalunya, la seva història i cultura, les aspiracions polítiques. L’aplec és, doncs, vigent, encara que, suposo, insatisfactori i “antiquat” per als independentistes més o menys radicals. Gaziel, que sempre defuig el tòpic, admira els Reis Catòlics. Els atribueix la idea de construir una península Ibèrica políticament forta, Portugal inclòs, amb regnes “autònoms” ben avinguts. La mort dels reis, la irrupció de monarquies estrangeres i, sobretot, la “distracció” que va suposar el descobriment d’Amèrica van esguerrar el projecte. “Esguerrar”, paraula molt pròpia de Gaziel quan parla d’Espanya. L’esguerro subsisteix i produeix acusades manifestacions. Gaziel no només parla de Catalunya i Espanya. Ho fa d’Europa, del món, també de literatura. Les seves “baralles” amb Dostoievski... El noi de Sant Feliu era cultíssim. Garolera fa la gran pregunta: quin diari de Madrid acull ara plomes brillants que expliquin Catalunya des de Catalunya? A El Sol hi havia també Pla, Carner...
