Separació de poders

Curiós funcionament el d’un estat que es proclama democràtic i que des de fa quatre dècades és incapaç d’aprovar l’assignatura de la divisió de poders. Però anem al present: quan un jutge es permet fer valoracions polítiques per imposar una determinada mesura, és un símptoma clar de la persistència de l’anomalia. Un símptoma que permet endevinar que, en realitat, un d’aquests poders que haurien de ser independents en qualsevol sistema dit democràtic està supeditat a un altre.

Quan un ministre de justícia té la gosadia d’avançar davant de la premsa les properes resolucions judicials d’un determinat cas, el problema s’accentua. I la pregunta inevitable és: com sap el mencionat ministre allò que decidiran els jutges amb mesos d’antelació? O aquest home és un expert en el camp de la telepatia precognitiva (aquella que diuen que permet a determinada gent avançar els esdeveniments que es produiran amb posterioritat) o la separació de poders a Espanya es tan inexistent com ho era la pornografia a l’Albània del comunista Enver Hoxha.

Després de tot això que relato, després d’haver sentit tota una vicepresidenta del govern gallejar que qui va tancar a la presó Oriol Junqueras no va ser un jutge, sinó directament Mariano Rajoy. Després de veure com són capaços de contorsionar i doblegar la justícia per tipificar com a rebel·lió actes eminentment pacífics i democràtics, crec que tenim tots els arguments per proclamar que la sagrada unitat d’Espanya passa a davant de qualsevol consideració democràtica. És allò que hem sentit de la llei davant de la convivència. O, dit en unes altres paraules, emprades ja en aquestes mateixes pàgines fa uns anys (hi ha coses que no canvien), La separació de poders és una pel·lícula en blanc-i-negre protagonitzada per Paco Martínez Soria. I a l’edició d’ahir de Gran Hermano, l’eliminat de la setmana ha estat Montesquieu. Es queden a la casa Belén Esteban, Cañita Brava i Paquirrín.