Les llambordes de Linz

La vegada que he estat més a prop de Mauthausen va ser fa deu anys, durant un viatge a Linz organitzat per la comissió que la promovia com la nova capital cultural d’Europa. Era la tardor del 2008, i hi anàvem convidats una quinzena de periodistes, una mica inconscients que ens dirigíem a la ciutat que setanta anys enrere, després de l’annexió d’Àustria, Hitler havia volgut convertir també en l’epicentre cultural del Tercer Reich. Linz ens va semblar una ciutat moderna, cosmopolita, més càlida del que esperàvem, d’una coloració entre blanca i ataronjada, com si hagués assimilat amb displicència la influència alpina del Tirol i l’opulència del barroc vienès. Segons com, podia passar per una pagesa mudada que s’hagués descuidat de canviar-se els esclops. Era un viatge llampec, però fins a l’hora de dinar, agraïts pel tracte deferent que ens dispensaven, no ens vam adonar que en l’atapeït programa que seguíem no hi havia inclosa la visita a Mauthausen, a menys de vint quilòmetres. Un dels nostres, veterà corresponsal d’un diari de Madrid, se’n va queixar amb agror. Que potser aquells guies tan amables volien ocultar-nos alguna cosa? Les seves suspicàcies, i el to bel·licós amb què exigia explicacions pel descuit, van posar el grup en una situació tan incòmoda, que vam desistir de demanar cap modificació del pla per no contrariar els amfitrions. Durant el passeig matinal, ens havien ensenyat la catedral on Bruckner tocava l’orgue i la casa on es va hostatjar Mozart, ens havien parlat de les estades de Kepler i de la relació de Goethe amb Marianne von Willemer, ens havien acompanyat fins al mirador sobre el Danubi. Tot era tan meravellosament europeu... Algú, però, va parar atenció en el fet que les llambordes que els obrers retiraven de l’empedrat dels carrers per on passejàvem eren excepcionalment grans i pesants. Algú altre es va adonar que la guia havia comentat quasi serrant les dents que havia nascut encara sota l’administració soviètica i aliada, que havia partit Linz en dues meitats. Tots, en fi, vam comprovar com en l’exposició organitzada al museu sobre els plans de Hitler per a la gran Àustria s’ometia l’al·lusió a Mauthausen i, en canvi, es dedicava una encantadora saleta a documentar les abominables aquarel·les que el führer havia pintat d’infant a l’escola local. Potser sí que perdurava encara en la seva ànima alguna crosta de ressentiment o vergonya per la derrota de la II Guerra Mundial, que havia desviat l’interès cap a la infame pedrera que els proveïa de llambordes en lloc de la seva estimada columna de la Trinitat, vint metres de marbre blanc coronats per una estrella encegadora. L’oblit sovint és un guant sedós d’amabilitat, i per rebatre’l a vegades no hi ha més remei que ser inoportú i mal educat.