A la tres
La decisió de Puigdemont
A diferència de la majoria d’opinadors i tertulians d’aquest país (i sobretot dels del país del costat), jo ara mateix no m’atreviria a dir què ha de fer el president Puigdemont. Probablement, el més fàcil seria que tots plegats ens apuntéssim a la teoria aquesta del “pas al costat” que Artur Mas va posar de moda (i que practica de tant en tant) i que li aconselléssim, com ara està de moda aconsellar-li, que no faci res que suposi riscos penals per a ningú. Però, què volen que els digui, a mi em sembla un pèl fàcil, donar consells com aquest. Primer, perquè la decisió és seva, ben seva; i segon, perquè no voldria oblidar-me tan fàcilment que Puigdemont és el president que va fer possible, entre altres fites, l’1-O, que ha tingut les conseqüències que ha tingut però que va ser una jornada que en un moment o altre ens ha fet sentir orgullosos a tots plegats, personalment i com a país. Per això des del meu punt de vista s’ha guanyat ell el dret, i no pas els tertulians i els opinadors, a decidir si vol fer cap pas al costat i quan el vol fer, si és que toca fer-lo, que en tinc seriosos dubtes. Em fa l’efecte que ara molts (i no només Madrid) han vist l’oportunitat de fer passar Puigdemont per un imprudent, un temerari i un irreflexiu que ara s’ha entossudit (ves si no serà el que li vam demanar) a protegir la República des de Brussel·les i a incomodar Madrid i Europa. Però més enllà d’això, hi ha una cosa que trobo ben curiosa (si és que en comptes de curiosa no n’he de dir injusta): i és que la pressió li vingui d’ERC, dels seus socis, i que sigui Rovira qui demani a Puigdemont que no corri riscos perquè el 155 desaparegui, i que Junqueras li proposi ser un president simbòlic. Ho trobo curiós perquè si una cosa volia fer mesos enrere Puigdemont és evitar el 155 i protegir les institucions. Per això va voler convocar eleccions i, si mal no recordo, en aquell moment van ser els republicans qui el van pressionar amenaçant-lo de sortir del govern, i algun diputat el va titllar de traïdor amb allò de les “monedas de plata”. Ara, és cert, sabem el pa que s’hi dona. I les elits i part de la classe política demanen a Puigdemont un gest. El que no tinc tan clar (gens, de fet) és si això és el que li demana també la gent del carrer, que és allò que ens posem a la boca cada cop que parlem del procés. Per això no m’atreveixo a donar consells.