Ser (o sentir-se) espanyol

Potser em repeteixo. Segur. Però, després de vuit anys fent un article pràcticament cada dia, em penso que ja m’ho perdonaran. Em repeteixo, deia, perquè avui tornaré a fer servir la cita aquella de Gaziel (sí, era Gaziel, no Joan Sales) que parla dels préssecs i dels albercocs. “Per a la meva família, ser català ha estat sempre tan espontani i natural com per al francès, l’anglès o el castellà mateix sentir-se conformat indestructiblement d’una certa manera. I això sense el més lleu regust de política o d’isme qualsevol, ni cap menyspreu pels que no són com nosaltres: senzillament, com un albercoc se sent albercoc, i no préssec”, deia la cita. Doncs això, que ens diuen albercocs però ens sentim préssecs. I no hi ha res a fer. Per més que vagin contra els préssecs, que intentin liquidar les branques dels arbres que els sostenen, que vulguin deixar-los sense aigua com a càstig, que vulguin talar l’arbre a cops de destral o amb la motoserra, els préssecs no se sentiran albercocs. No només perquè ser albercoc és tot un honor, sinó perquè cada cop fa més vergonya ser préssec. Com volen que em senti d’un estat que reparteix llenya als qui voten, que té un ministre que diu que la llei està per sobre de la convivència, que té un govern que anuncia el que després faran els jutges, que empresona aquells qui en discrepen, que considera sagrada la seva Constitució, que no deixa que es xiuli en un camp de futbol, que prohibeix el color groc, que no suporta les televisions que no entén, que està en contra de la diversitat lingüística, que persegueix la llibertat de càtedra, que té una intel·lectualitat que no es rebel·la contra tot això i que manté en vigor una institució tan caduca com és la monarquia, que traspassa el poder genèticament de pares a fills, que és capaç de fer aguantar una cerimònia carrinclona a una nena de 12 anys i que ara té al capdavant un rei que es nega a signar el nomenament d’un president autonòmic perquè no li agrada. Se’ns fa difícil, impossible, sentir-nos espanyols. Perquè no és que ens vulguin espanyols, és que no ens volen catalans. I arribaran a considerar-ho delicte, no sentir-se espanyol. I no s’adonen que, a hores d’ara, ens sentim més belgues que espanyols. Perquè és més fàcil ser català a Bèlgica que a Espanya.