Vuits i nous
Zara i la Candelera
“Podrien traslladar les esglésies als grans centres comercials
Vaig a la Dòria a proveir-me de llibres, i caminant Riera amunt m’adono que la botiga Zara ha tancat. Els aparadors espaiosos que projectaven al carrer la claror que els fanals públics no fan han abaixat les portes metàl·liques. Fins quan? Fins que s’hi posi un comerç de mercaderies xineses? L’Ajuntament ha reaccionat anunciant la creació d’una comissió per revitalitzar el centre urbà. Fa tres anys, quan va tancar Massimo Dutti, ja en va crear una amb el mateix objectiu. Les dues firmes, que pertanyen al mateix amo, s’han replegat a Mataró Parc, el gran centre comercial i cinematogràfic de l’extraradi, a la cruïlla –el carrefour, en diuen els francesos– de l’autopista que travessa el Maresme i la que ve de Granollers. L’altre centre, el centre urbà, que també voldria ser comercial, es “desertitza”, per usar la paraula d’urbanistes i sociòlegs. La gent no hi va a fer despesa i les botigues, les que he dit i d’altres, en fugen. L’Ajuntament el tenim presidit per un alcalde voluntariós però que governa en minoria amb un equip humà molt fluix. Les comissions “revitalitzadores” que munten neixen moribundes i no serveixen per a res.
La Dòria, petita i prudent, ens va venir a salvar quan va tancar Robafaves, complex llibreter que gairebé ocupava un carrer sencer del centre. Hi adquireixo, per a mi, La confabulació dels irresponsables, crònica historiada de Jordi Amat sobre el procés, i, per regalar a casa, La uruguaya, de Pedro Mairal, una veu literària argentina nova per a mi, i Solenoide, del romanès Mircea Cartarescu, la gran veu europea, segons diuen.
Surto firat al carrer. Són prop de les vuit del vespre i sento un gran i sostingut repic de campanes. Gràcies a la meva educació religiosa, en conec el motiu. Avui és la Candelera, i les campanes criden a missa. Entro a l’església de Santa Anna. Quan anava al col·legi adjacent, la missa blanca i lluminosa d’aquest dia era un tap de gent. Les dominicals o sabatines, també. Set capellans oficien la cerimònia. Més que fidels no els segueixen. Exagero, però no gaire. Quants són? Vint? Trenta? Sobra aire per tot. Tots van a combregar. Quan l’església s’omplia hi anaven només uns quants, potser els mateixos que ara, en nombre. Els capellans poden ara ajustar millor les existències. Tants caps, tant de pa consagrat. El cas és que les esglésies, tot i la poca afluència i l’espai grandiós que han d’il·luminar i escalfar, no tanquen. L’Església és eterna però potser hauria de fer un pensament i traslladar les delegacions al Mataró Parc, com el Zara. Moltes ciutats van néixer així: muntant una església i un ajuntament al lloc on se celebrava un mercat, en un carrefour. Ofereixo la idea al meu Ajuntament, que dona el centre urbà per perdut o en fa tot l’efecte..
