Joan Herrera

Ara que la classe política dóna la sensació d'haver perdut el nord i fins i tot un agnòstic s'abraça públicament a la Bíblia per aconseguir una bona foto publicitària, és bo que algú faci un discurs amb seny i expliciti clarament la pertinença a l'esquerra i la necessitat de parlar de les coses que autènticament preocupen la ciutadania. Ho ha fet Joan Herrera, presentant la candidatura a les autonòmiques vinents i fent-se garant d'un canvi que, ell afirma, ningú més farà. Al centre cívic del Poblenou, un barri popular i obrer, entre un públic de sindicalistes i agents socials, dijous passat Herrera va presentar el decàleg de propostes que els ecosocialistes defensaran durant la campanya electoral, segurs que representen canvis que cal fer per no renunciar a les coordenades progressistes amb les quals cal afrontar l'actual situació de recessió econòmica.

És veritat que Iniciativa comença la cursa electoral en una situació no gaire còmoda, quan molts mitjans semblen entestats a carregar-li els neulers de tot el que no funciona en el tripartit. Els consellers Joan Saura i Francesc Baltasar reben a tort i dret, culpabilitzats de tots els mals i perseguits per opinadors i tertulians de pelatge fàcilment identificable. Fins els republicans amb qui comparteixen govern es veuen capaços de bescantar-los, interessats a descobrir culpables de les seves pròpies limitacions. I, en la filera de desqualificacions, Iniciativa es veurà obligada a explicar els seus errors, que alguns n'ha tingut, evidentment, però també els errors d'altres, que injustament se li ha atribuït.

Per Joan Herrera i el seu equip serà una campanya difícil, partint del feble cinquè lloc i del minso percentatge de vot, però el que d'entrada és un inconvenient, si sap administrar-ho, també pot ser una sort, ja que els situa en un territori on es pot defensar el propi perfil sense renúncies i amb la seguretat que hi ha un elector que confia en l'honestedat del seu discurs. A més, si aconsegueix visualitzar l'apropament als Verds europeus, ascendents en les referències alemanyes i franceses, pot captivar un nou sector d'electors i així reforçar la seva proposta. Talment, amb Herrera, Iniciativa mostra clarament l'aposta per gent nova, dones i homes posteriors a la transició, pels quals el vell PSUC potser és una referència però no és una cotilla.

Les eleccions vinents pinten bastos per l'esquerra; l'evidència és palesa, tot i que tot és possible. Segur, però, que amb Herrera i la seva gent es pot garantir en la vida política, des del govern o des de l'oposició, una veu irrenunciable.