El dilema

Un dels pitjors errors que es pot cometre és creure's imprescindible, i més si s'ocupa un lloc clau pel funcionament correcte del sistema, no es fa bé la feina i aquest comportament contribueix al fet que tota una estructura que podria funcionar bé, trontolli. I més nociu encara és que els altres et vegin com un entrebanc, fins al punt que els generis actituds inhibidores, de dubte, de falta d'implicació, que solen tenir un efectes devastadors. Normalment els que es creuen indispensables tenen tendència a, diguem-ho així, organitzar les coses a la seva conveniència i a crear una xarxa de dependències i de dependents que li alimenten la creença a base d'adulacions o favors per retornar. Són aquells que pensen que tot neix i s'acaba en ells. Són els que consideren que el prioritari per al sistema no és acomplir els objectius acordats sinó que el més important és el control dels processos, dels mecanismes i, principalment, atribuir els bons resultats a la seva gestió. I ja s'encarreguen de proclamar-ho a tort i a dret. A l'altre extrem dels que es consideren necessaris hi ha els que són útils, o tenen la vocació de ser-ho, perquè busquen tot el contrari: executar la seva feina sense necessitat de perdre el temps fent-se propaganda, accepten canviar els procediments per millorar el nombre i la qualitat dels propòsits i escolten i integren idees pel sol fet que són bones, no importa de quina banda arribin, i promocionen i cuiden els que aporten talent. Per això una estructura amb un alt nombre d'elements que prioritzen la utilitat i la competència oxigenen el sistema, li donen vida i el fan funcionar a un bon rendiment. Per contra, si dominen aquests que es creuen necessaris, l'entramat s'alenteix, cau en el llanguiment, s'adorm i corre el perill de col·lapse. Aquest és el veritable dilema: deixar-ho tot en mans dels qui busquen l'efectisme o dels que tenen una veritable vocació de servei.