Carn, i avall

La darrera setmana potser ha estat la més moguda, políticament parlant, dels últims mesos. Dic «moguda» amb una mica de conya, perquè ha semblat gairebé al contrari. La ciutadania del Penedès no s'ha sentit gaire ofesa per l'anunci del govern de l'aprovació de l'actual pla de vegueries, que deixa la futurible i somniada unitat territorial penedesenca escapçada en tres demarcacions. Només els valedors principals de les plataformes i alguns partits polítics han posat el crit al cel. El gros de la gent no s'ha exclamat gaire ni gens, com sí que varen fer amb afers polítics i socials òbviament més sucosos pels mitjans de comunicació com ara la corrupció (casos Millet i Pretòria) o la situació del país amb aquests índexs d'atur efervescents. S'ha d'entendre això com un rebuig per omissió? El poble no vol més maldecaps i en té prou si va fent en el feixuc dia a dia? No seran les rivalitats soterrades entre comarques i la disputa per la capitalitat una arma que està jugant en contra de la potencialitat del territori? Un vilanoví anant a «fer papers» a Vilafranca? Un vilafranquí baixant a «fer papers» a Vilanova? No és només l'insuficient transport públic el que ens separa. Hi ha un distanciament real per manca de coneixement. Tot hi que hi ha raons de pes per a l'agermanament penedesenc, que les ciutats capdavanteres no hagin fet front comú és un factor desconcertant. Però com haurien de fer front comú quan dins del mateix teixit social hi ha una flagrant divisió d'opinions; si alguns partits polítics han canviat de parer sobre la marxa com qui es canvia la samarreta. Si no tenim clar què volem ser quan siguem grans, mai serem grans o, pitjor encara, arribarem a grans sense tenir res clar. Només ens queda el consol anual dels qui creiem que la disbauxa i el sarcasme són armes carregades de noblesa. Abans de la quaresma, carn, i avall.