El meu poble i jo

En moments de dificultats, tribulacions i incertesa tendeix a imposar-se el desànim, llavors és convenient recórrer a les paraules dels poetes per veure que no tot està tan malament com es pensa i esvair qualsevol ombra de dubte sobre el futur. En efecte, en circumstàncies molt més adverses que les actuals, Salvador Espriu (1913-1985) escrivia el 1968 el poema El meu poble i jo, en homenatge a Pompeu Fabra, mort a l’exili de Prada de Conflent el 1948, a qui denomina mestre de tots. Eren moments durs en què “bevíem a glops / aspres vins de burla [...] / Escoltàvem forts / arguments del sabre / el meu poble i jo”. I, tanmateix, “tenim la raó / contra bords i lladres [...] / A baixar graons / de dol apreníem / [...] Davallats al pou, / esguardem enlaire / [i] ens alcem tots dos / en encesa espera / el meu poble i jo”.

Ara la situació no és la mateixa que fa mig segle i el futur segueix estant per escriure, potser no tan ràpidament com alguns voldrien o esperaven. S’ha fet un camí en què s’han anat sumant forces i mai s’havien ajuntat tantes i tan diverses veus en un mateix clam en favor del dret a decidir el futur en llibertat. La reivindicació del dret a decidir és un fet irreversible i, per tant, s’ha arribat més lluny que mai. Però també s’han comès errors, que es poden corregir. És lògic, s’explora un camí que mai abans s’havia transitat de manera tan decidida. Per tant, cal corregir els errors i fer autocrítica, però sense caure en una autoflagel·lació excessiva que tampoc condueix enlloc. Cal, doncs, sumar més forces, explicar millor quin país i a quina mena de república s’aspira, refer el camí sense fixar calendaris que després encotillen i provoquen urgències poc convenients. I, sobretot, preservar la unitat alhora que se cerquen complicitats i transversalitats més amples. Prioritat immediata de formar govern per posar fi als efectes de l’article 155 i per reclamar l’alliberament dels presos polítics –en realitat ostatges polítics d’un govern amarat de corrupció que en la seva deriva autoritària menysprea la separació de poders i imposa una interpretació esbiaixada de l’Estat de dret i dels valors democràtics.

Ningú es pot permetre el desànim ni oblidar que, en la situació actual i en darrera instància, això ja no és un tema només d’independentistes i no independentistes, sinó fonamentalment de respecte i lluita pels valors democràtics, ací i a la resta de l’Estat. És una lluita per l’apoderament polític de la ciutadania enfront dels poders oligàrquics de l’Estat. I, des d’aquesta premissa, es poden teixir aliances i complicitats que s’han de saber projectar més enllà de Catalunya.

Les paraules d’Espriu són encara les d’una identitat de resistència que potser és l’única possible en temps de dictadura. Avui, però, l’aposta és per una identitat projecte integradora, molt més complexa, però també més transversal i engrescadora, perquè és la millor aposta de futur.

La resposta del govern de Mariano Rajoy al referèndum de l’1 d’octubre i a la declaració unilateral d’independència fou l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, el cessament del govern de la Generalitat i la imputació dels membres del govern, que van haver d’optar entre l’exili o la presó amb fiança –i sense fiança en el cas d’Oriol Junqueras i Joaquim Forn–. Jordi Cuixart i Jordi Sànchez ja feia dies que estaven empresonats. Per tant, és urgent que JxCat, ERC i les CUP arribin a un acord sobre l’elecció del president de la Generalitat que permeti desactivar l’article 155 i seguir avançant en la construcció d’un futur democràtic i en llibertat.

En suma, recuperar la normalitat institucional, governar sense dependre de la voluntat de les oligarquies i dels poders fàctics (espanyols i catalans), pugnar perquè els empresonats i exiliats puguin tornar a casa i exercir els seus drets com a ciutadans amb plenitud, i continuar ampliant les bases socials en favor del dret d’autodeterminació i la construcció d’una societat sense privilegis de naixement o de posició social o econòmica i, per tant, més lliure, justa i solidària, és a dir, allò que s’anomena república. En fi, no són tan forts ni tot està tan malament com volen fer creure, però tampoc és tan fàcil com alguns es pensen: seny, perseverança, sumar voluntats i unitat d’acció política en la diversitat.